Recorde els baladres del riu sec tan, tan ample, de pedres seques tan blanques, i esbarzers. I els baladres. Vore’ls rojos, blancs. Els enyore per aquell riu sec que
no arriba a la mar, els enyore quan l’aigua baixa bruta de tempesta, quan queden bruts de fang i brosses; enyore aquells que l’aigua arrenca i queden enganxats, espantalls secs, per qualsevol arbre. Enyore el temps, ja corcat, que passava tallant rames, quan els veia plorar llet en castigar-los.
Enyore aquells baladres muntanya amunt. Un Cavall Bernat de pedres i argelagues. Un Cavall Bernat sec, igual que tots, amb un cavall llunyà que esdevé pedra corcada. Enyore aquells baladres muntanya amunt, pel mig dels tarongers espessos de joventut. Muntanya seca, igual que el riu sec que no arriba a la mar. Muntanyes nues, quatre pins i pedra seca. Arbres regatsde suor i aigua suada. I el riu sec que llepa la muntanya per no
anar enlloc.
Baladres ufanosos que oferiu les flors al cel tan, tan blau, enmig de les pedres blanques, jo us enyore. Baladres ufanosos, flor blanca o roja. Us perdeu amb el riu sec per valls quasi desertes, seques, igual que el riu. Jo us enyore, baladres ufanosos enmig de les pedres blanques, quan canteu la flaire blanca i roja enmig de la fosca amarada d’estels. Jo us enyore, baladres, muntanya amunt fins la nit blava.