Encara hi ha aigua a la sénia després de tant de temps sense emprar-la. Un temps que ja ha oblidat els minuts i les hores. Té molt de temps, tant com l’amor del
temps vers l’espai.
Encara té aigua, la sénia. L’aigua que va regar la fruita que van menjar aquells que ja són pols que el vent s’emporta. Té l’aigua de mil religions i tots els sols. L’aigua que va arrasar, l’aigua que va regar, l’aigua que va ploure o pedregar, l’aigua que va morir en un estany.
Té aigua, la sénia, tota l’aigua del temps, l’aigua del teu cos quan ens besem.