Dir la terra o l’amant quan els estels són u. Dir el teu cos, la teua terra, dir que els estels llueixen allà dalt del teu cel, blau, petit, quasi ridícul. Sempre dir i tot és igual: els llibres de flames que ja ningú podrà llegir, les cendres que el vent escampa a poc a poc, com
ocells del teu cos en l’horitzó.
Dir el teu cos marcat de terra i solc de temps, que la son ens lliura del combat, que la pols entra a la sang. Dir els teus pits, el teu cos, el teu sexe nu d’accents, ple d’innocència. Dir el passat quan encara no eres. Dir el futur ple de pors o riures, ple dels teus pits, del teu cos, del teu sexe ple d’accents, nu d’innocència.
Dir que els pins rodolen per la soledat cap al foc espés que no poden apagar. Dir la veritat o la mentida, cada centímetre del teu cos, cada bes, cada gest, cada utòpic símbol de llibertat, cada riure de l’herba quan l’oratge cau del temps cap a ciutat, cap a l’arbre que mata el temps en l’instant mateix del nostre xoc, quan la terra es fa cendra i comencem la davallada cap al temps.
Dir qualsevol cosa, dir-ho tot.