Camins de sang damunt del temps sec d’esperança. Veles de vaixell ofertes als blancs desigs d’aquesta mar. Records com rames d’olivera tallades a l’hora del
temps.
Saps la nit i el teu cos pintat de lluna? Cel o amant, terra roja, negra, argiles roges i grogues que fan el paisatge del meu temps. Garrofers i oliveres que deixaren passar els tarongers. Ja sabem tota la nit. Deixeu-nos cercar el dia. Sota la nit fou passió, mossos de temps, esquitxos de sang cada impossible segon. Deixeu-nos buscar el goig damunt dels bancs, de les paraules tranquil·les, del sol que sempre va rames enlaire. Deixeu-nos els besos suaus i ajornar cada segon l’instant de deslliurar-se. Deixeu-nos els besos, les mans suaus que acaronen de puntetes, com els estels.
Era per camins de sang damunt del temps sec d’esperança que caminàveu. Ara és l’hora de plantar gespa pels camins, de riure l’enyor i la nit blanca, d’enlairar les oliveres cap al sol, de saber per no oblidar el preu de la sang.
Veus la nit? Veus els estels tots nus sota la boira? Veus caure l’aigua a pèl nu d’aquesta vall? No hi ha núvols, aquesta nit. Aquesta nit està més rasa que les idees
que enlairem com a bandera, més rasa que la flama del foc de les idees, d’aquella alta cremor del foc de llibertat en aquestes cendres fredes.
Veus la nit? Aquella olivera que quedava marges amunt, rica de sol, sense terra, rica d’ocells, de vent i de suor. Aquell temps escrit en l’aigua del temps. Aquells passos en l’arena que el vent esborrava gra a gra. El tall del cel en els estels.
Tot ho sabies perquè no sabies res: ni l’aigua ni el riu, sec, tan inútil, ni el teu pas ni el meu ni els arbres quasi verds ni la pedra freda ni el cos que creies tenir a les mans: no sabies res.
Veus la nit? Veus entrellaçar-se les mans de puntes d’estels? Veus cantar en la nit l’aigua fosca pels llargs rierols de núvols tous d’esperança? Veus, veus? Veus tot el temps que corre sota les brases del record?