Fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles,com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort.
Traspassàvem el llindar de la por i el temps era de teranyines que trencàvem a poc a poc. Al cel hi havia estels rovellats d’odi que queia suaument a cada pas. Tu ho sabies: el riu de la nit era fosc de presagis i temps sota el temps glaçat de l’albada.
I com et reies de mi per aquell conte que començava fugíem per llargues sendes plenes... perquè era la meua vida i no s’acabava mai, mai. Com els giravolts de la fira: sempre pegant voltes i més voltes per deixar-te després al mateix lloc de sempre, amb el cap buit, marejat de tanta visió fragmentària de caps, gestos, converses inútils i xiquets menuts que s’embrutaven la cara de sucre cremat.
Podia començar mil i una volta el mateix joc, córrer i córrer, córrer sempre per sols poder dir fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit... Pegar voltes i més voltes sobre l’arena fins a caure incapaç d’aguantar-me més. I vore sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més. Tota la vida va ser un instant.
I la vida ja sempre pegava voltes i voltes dient fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles, com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort... per deixar-me sempre al mateix lloc: sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més...