dijous, 8 de gener de 2009

Era el castell d’un temps antic i malguanyat. Era un castell que va ser enderrocat. Era un castell antic, de pedres negres de temps. Era un castell inútil, com el temps. Era un castell de pedra enfront la mar. Era un somni, un crit de llibertat. Eren unes murades, com el meu record, que el temps mai acabava de tirar. Era un
castell quasi nu damunt del temps.
Hi jugàvem de dia a soldats, antic lloc del record quasi oblidat, aquell. Passà el temps i fou de nit quan el cercàrem. Ja no era un joc de pretesa vida o mort. Era la vida, que calia decidir.
Calia perdre, calia ser fusta que es crema, calia donar-ho tot per ser lliures. Calia oblidar la pròpia vida. Calia córrer i córrer per muntanyars deserts fins a trobar-te, calia córrer pel mig de les ones i agafar l’aigua com el teu cos que semblava desfer-se a les meues mans en el mateix moment en què ens trobàvem i a dalt del castell decidíem honorar la vida. Calia donar la mort per la vida, calia trobar-se dins la mar o en qualsevol platja plena de sorra, amarga, com el gust que deixava el teu cos a la meua boca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada