dijous, 8 de gener de 2009

Això tenim: una llarga drecera per caminar en la nit del desert, corsecats arbres talats des de l’infinit cap al sempre, moltes paraules i molt pocs fets, el temps que va del mai fins al nores, el riu que van tallar camí del mar i es desborda inútilment cada set anys enmig de la sequera, unes mans buides, plenes del solc del temps, d’acaronar somnis de punxes per fugir d’aquesta nit d’aigua plena d’estels rònecs.
Et vam perdre. Deixa’m trobar-te a mossos, fugint dels gestos inútils, de les banderes que no pinten flames en la nit.
Torna a mullar els dits en la ferida. Aquell que no mor no dóna vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada