Juguem a viure vius, a besar, amb les mans,
la vida que sols passa , les bicicletes àcides
contra el vent dels diumenges, el cansament, la son,
els sofàs amb llurs dies, l’excés de les escales
sense alè, salvatges, aquells amors possibles,
àvids, els impossibles, les teles, l’antic cos,
el desglaç dels teus pits dintre la boca roja.
dijous 8 de març de 2012
dissabte 24 de desembre de 2011
DÉU
DÉU
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.
Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.
Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.
dijous 15 de desembre de 2011
SILENCI
Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.
O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.
O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.
dijous 1 de desembre de 2011
un poema nou
Olor a desinfectant tebi, a son,
café gelat, a pena freda,
Olor tèbia a gola seca, a flors d’hivernacle,
els caramels de colorets que no ensucren el dolor,
Olor a tanatori, a la prioritat de la cendra
on encabir-te.
Però no pots haver mort perquè la mort,
aquesta mort,
no guarda Olor a tu.
café gelat, a pena freda,
Olor tèbia a gola seca, a flors d’hivernacle,
els caramels de colorets que no ensucren el dolor,
Olor a tanatori, a la prioritat de la cendra
on encabir-te.
Però no pots haver mort perquè la mort,
aquesta mort,
no guarda Olor a tu.
dimarts 25 d’octubre de 2011
Un poema
Camine pel Boulevard de Picpus de París.
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.
(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.
(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)
dilluns 14 de febrer de 2011
ADOLESCÈNCIA
ADOLESCÈNCIA
De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no c ompartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbils, amb el mòbil de l'absència.
Si et tingués al davant, t'estimaria igual.
("El somrís de les carreteres secundàries", Pagès editor, Lleida, 2004)
De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no c ompartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbils, amb el mòbil de l'absència.
Si et tingués al davant, t'estimaria igual.
("El somrís de les carreteres secundàries", Pagès editor, Lleida, 2004)
dissabte 12 de febrer de 2011
PERFECCIÓ DE L’AMOR
PERFECCIÓ DE L’AMOR
Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(Publicat a "Històries circulars i altres relats", ed. Brosquil)
Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(Publicat a "Històries circulars i altres relats", ed. Brosquil)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
