L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.
(Publicat en l'Homenatge a Teresa Pascual, fet el dimecres 18 de novembre de 2009 a Gandia)
dijous, 19 de novembre del 2009
dijous, 22 d’octubre del 2009
Un poema d'"El somrís de les carreteres secundàries"
ADOLESCÈNCIA
De mòbil a mòbil, missatges d’alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l’amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d’un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l’absència.
Si et tingués al davant, t’estimaria igual.
De mòbil a mòbil, missatges d’alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l’amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d’un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l’absència.
Si et tingués al davant, t’estimaria igual.
dilluns, 23 de febrer del 2009
poema subversiu (faller)
Com una falla feta de vidre fos o glaç
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.
diumenge, 22 de febrer del 2009
4 poemes sobre els 70
És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat que els somnis
es complisquen!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat que els somnis
es complisquen!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.
4 poemes sobre els 70
És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d’altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l’escola de Santa Anna, a prop del castell d’Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d’aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem –formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d’altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l’escola de Santa Anna, a prop del castell d’Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d’aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem –formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.
4 poemes sobre els 70
És la memòria un animal perillós, prest a la trampa,
amagat al darrere de qualsevol fotografia.
Com ahir mateix, que ma mare mostrava fotos meues
a la meua filla. La primera comunió, el dinar a casa nostra
on no vaig identificar cap dels xiquets d’alguna foto.
Són temps mig esborrats, on només recorde que em van cosir
el vestit de mariner a mida perquè ja llavors jo era massa gran.
Trobe que ja s’havia mort Franco, però d’això ja feia mesos,
fins i tot més d’un any i jo no recorde cap diferència.
Quan començaren lentament els canvis ja era jo major,
em quedava poquet a l’escola i una mestra ens llegia
trossos d’un llibre anomenat Tirant, un dia a la setmana,
en classe de castellà. Deia que allò era també literatura.
Una altra llengua, la màgia de les paraules.
Trobe que llavors ja estàvem als vuitanta,
que un Tejero va dur metralletes al govern
mentre jo estava encara en escola,
que tota la nit un Guàrdia Civil i un altre, en parelleta,
van custodiar el mercat, carrer amunt i avall,
espiats amb compte des de la finestra.
Jo, aleshores, ja sabia que passava alguna cosa
però no sabia quina, com quan uns versos ens sotraguen
sense saber-ne el motiu, com una persona que se’ns imposa.
Com Tirant, que brillava amorós vora aquella Carmesina.
amagat al darrere de qualsevol fotografia.
Com ahir mateix, que ma mare mostrava fotos meues
a la meua filla. La primera comunió, el dinar a casa nostra
on no vaig identificar cap dels xiquets d’alguna foto.
Són temps mig esborrats, on només recorde que em van cosir
el vestit de mariner a mida perquè ja llavors jo era massa gran.
Trobe que ja s’havia mort Franco, però d’això ja feia mesos,
fins i tot més d’un any i jo no recorde cap diferència.
Quan començaren lentament els canvis ja era jo major,
em quedava poquet a l’escola i una mestra ens llegia
trossos d’un llibre anomenat Tirant, un dia a la setmana,
en classe de castellà. Deia que allò era també literatura.
Una altra llengua, la màgia de les paraules.
Trobe que llavors ja estàvem als vuitanta,
que un Tejero va dur metralletes al govern
mentre jo estava encara en escola,
que tota la nit un Guàrdia Civil i un altre, en parelleta,
van custodiar el mercat, carrer amunt i avall,
espiats amb compte des de la finestra.
Jo, aleshores, ja sabia que passava alguna cosa
però no sabia quina, com quan uns versos ens sotraguen
sense saber-ne el motiu, com una persona que se’ns imposa.
Com Tirant, que brillava amorós vora aquella Carmesina.
4 poemes sobre els 70
És la memòria un animal prest a la trampa,
a no saber sumar quantes en són dos més dos.
Recorde la gent que parla dels setanta
com els recorda la gent. Ben de segur
que eren plens de canvis. Jo creixia,
aleshores. Per a mi, els pantalons campana
són només fotografies i del vuit-cents cinquanta
només en recorde que ens dugué als Pirineus
i que al pantà d’Escales vam parar
perquè hi havia un pont de fusta
on tocava un carretera. Vingué després
un Sinca mil dos-cents ranxera,
allargat com un cotxe de morts i, tanmateix,
viatger –mon pare s’estima el volant,
la conducció.
Dels altres són els records dels canvis,
jo llavors només creixia. Era el meu cos,
qui canviava.
a no saber sumar quantes en són dos més dos.
Recorde la gent que parla dels setanta
com els recorda la gent. Ben de segur
que eren plens de canvis. Jo creixia,
aleshores. Per a mi, els pantalons campana
són només fotografies i del vuit-cents cinquanta
només en recorde que ens dugué als Pirineus
i que al pantà d’Escales vam parar
perquè hi havia un pont de fusta
on tocava un carretera. Vingué després
un Sinca mil dos-cents ranxera,
allargat com un cotxe de morts i, tanmateix,
viatger –mon pare s’estima el volant,
la conducció.
Dels altres són els records dels canvis,
jo llavors només creixia. Era el meu cos,
qui canviava.
diumenge, 1 de febrer del 2009
Versos per a Marc
PAISATGES I ABSTRACCIONS
Per a Marc Granell
Ho he intentat, crec.
Descriure aquest món mort que batega,
que em fa esclatar els ulls
i m’alimenta.
L’he odiat, m’he odiat,
l’he sentit a mans plenes dins la gola,
l’he vist videojoc que no comprens
i t’arrenca els timpans
mentre espera.
No ho entenc, ho reconec,
i gire i gire els ulls però ningú
m’escolta.
Per a tu, vell amic,
he intentat la veu del precipici.
Aquest poema forma part de l’homenatge col·lectiu a Marc Granell que va prendre format de llibre: “Versos per a Marc”, Tàndem edicions, València, 1999.
Un llibre bell i un homenatge més que merescudíssim.
Per a Marc Granell
Ho he intentat, crec.
Descriure aquest món mort que batega,
que em fa esclatar els ulls
i m’alimenta.
L’he odiat, m’he odiat,
l’he sentit a mans plenes dins la gola,
l’he vist videojoc que no comprens
i t’arrenca els timpans
mentre espera.
No ho entenc, ho reconec,
i gire i gire els ulls però ningú
m’escolta.
Per a tu, vell amic,
he intentat la veu del precipici.
Aquest poema forma part de l’homenatge col·lectiu a Marc Granell que va prendre format de llibre: “Versos per a Marc”, Tàndem edicions, València, 1999.
Un llibre bell i un homenatge més que merescudíssim.
dissabte, 31 de gener del 2009
62 poemes per a Ovidi
A Ovidi Montllor no li cal presentació. Manel Rodríguez-Castelló va organitzar un homenatge a Ovidi, obert a tots els poetes. El llibre va acabar per eixir fa poc, però molts poetes importants, i moltes ganes que aquest món fóra més habitable. Jo hi vaig col.laborar amb un poema:
PAISATGE D’HOME I GUITARRA
Caminava sota la pluja
amb l’alegria contenta de no saber-se estrany,
que cap esguard no li marcaria la distància.
Caminava lent sota la pluja
pel carrer desert,
per fer-lo seu.
Caminava lent, conscient, sota la pluja
cap a la més alta, digníssima,
victòria.
Diversos Autors, "62 poemes per l'Ovidi", edicions Brosquil, València, 2008.
PAISATGE D’HOME I GUITARRA
Caminava sota la pluja
amb l’alegria contenta de no saber-se estrany,
que cap esguard no li marcaria la distància.
Caminava lent sota la pluja
pel carrer desert,
per fer-lo seu.
Caminava lent, conscient, sota la pluja
cap a la més alta, digníssima,
victòria.
Diversos Autors, "62 poemes per l'Ovidi", edicions Brosquil, València, 2008.
dilluns, 19 de gener del 2009
Poemes perduts de "La presó de l'aigua"
L’any 2002 es van publicar una sèrie de poemes a Reduccions, que majoritàriament formarien part de “La presó de l’aigua”. Alguns no van sobreviure per motius diversos. Dos, en aquest cas:
No existeix demà:
Déu se n'ha anat a pescar en barca
una estona, un segle, un mil·leni:
és difícil comptar l'eternitat,
teclejar motius per l'esperança,
desesculpir les làpides que hem quallat
sobre els esguards piscinals
i descobrir el món.
Ara és demà i la paraula és nostra.
Sense veu, sense cap fat, amb un escarpre
contra els ulls soldats, amb un escarpre
només per a mirar.
POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il·lusions quan només som
el lleu espill de 1' aigua: per fortuna
és que alguns cops l’àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.
Reduccions: revista de poesia. Any: 2002 Núm.: 76
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47413/58887
No existeix demà:
Déu se n'ha anat a pescar en barca
una estona, un segle, un mil·leni:
és difícil comptar l'eternitat,
teclejar motius per l'esperança,
desesculpir les làpides que hem quallat
sobre els esguards piscinals
i descobrir el món.
Ara és demà i la paraula és nostra.
Sense veu, sense cap fat, amb un escarpre
contra els ulls soldats, amb un escarpre
només per a mirar.
POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il·lusions quan només som
el lleu espill de 1' aigua: per fortuna
és que alguns cops l’àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.
Reduccions: revista de poesia. Any: 2002 Núm.: 76
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47413/58887
dijous, 8 de gener del 2009
A la plaça del temps
El febrer de 1987 vaig escriure tot un seguit de poemes en prosa. Gairebé malaltissament. Amb dedicació continuada i gairebé exclusiva. La veritat és que va quedar un volum més que correcte per a un llibre. Jo, llavors, era més que prou jove i no tenia cap experiència en el món de la literatura ni en el de l'edició. Així que vaig enviar el llibre a uns quants premis sense cap resultat visible i el llibre va acabar per quedar aparcat en un calaix.Tanmateix, sempre que hi tornava, em seguien fascinant algunes coses d'aquells texts que havia escrit com si jo no fóra jo.El fet és que l'any 1990 vaig publicar alguns dels textos a la revista Saó del mes de febrer, crec, tot i que el mes no el puc assegurar (tinc la revista per casa, guardada entre munts de revistes sense organitzar). I la cosa es va quedar ahí.Però la història dels textos em retornava. Els corregia -vaig traure molts dels textos, en vaig retallar algunes frases o fragments- però mai no els vaig reescriure. Encara ara estan redactats com el 1987.El cas és que en quedaven massa pocs per esdevenir llibre. Però l'any 2000 va arribar a les meues mans una convocatòria de narrativa curta que també admetia prosa poètica. Més o menys la mida exacta del que s'havia salvat. I també publicaven els finalistes en una revisteta i, posteriorment, en un llibre. Així que m'hi vaig llançar. Trobava impossible que em donaren el premi, però era fàcil que em deixaren finalista per allò de demostrar que també hi cabia la prosa poètica.Així que finalment sí que el van publicar.
A continuació, en les successives entrades, van els poemes en prosa. Estan posats en ordre cronològic invers de manera que queden ordenats per a la lectura.
Josep Lluís Roig
A continuació, en les successives entrades, van els poemes en prosa. Estan posats en ordre cronològic invers de manera que queden ordenats per a la lectura.
Josep Lluís Roig
Saps aquella plaça? L’altre dia van anar a veure-la. Saps aquelles grades? Aquella llum, aquells fars, aquelles pedres, aquella aigua, aquelles fonts que no brollaven. Passat i present i futur es perdien junts per aquells xiprers que entraven dins del llac. Neptú i aigua, gespa i pedra tan blanca. Estàtua clarà, quasi
nua sobre la gespa. Saps aquella plaça? Era una mica el passat vers el futur. I allí estàvem, abraçats sota els farells, creuant aquell pont mig romàntic mig segle per venir. Corrent per dins del llac, posant-nos sota les fonts cantant velles cançons.
Saps aquella plaça? Ens sabíem bri a bri cada fulla de la gespa, cada banc sota els xiprers, cada passa de la grada. Ens sabíem abraçats sota aquella cuirassa de ferro, al mig del temps, que semblava absent tota la nit.
I jo deixava al meu pedestal el trident per cercar-te damunt la gespa. O venies tu i ens rebolcàvem per l’aigua. Qui ho diria,en veure’t tan blanca! Si semblaves de pedra. Però no: aquells besos sota els fars, el cercar xiprers sota els bancs, les mirades incrèdules dels passants: el nostre amor era veritat.
Sota la llum dels fars el teu cos esclatava de vida com una lluna; sota el vent del temps el teu cos esdevindrà, lentament, bru però res no canviarà: el nostre amor serà sempre jove damunt les grades, sota del pont i les baranes.
Saps la plaça? És nostra per sempre. No faces cas dels ulls incrèduls de la gent que passa. Tot és enveja: mai tindran uns cossos tan llargs de temps com els nostres.
(Barcelona, Parc de l’Espanya Industrial)
nua sobre la gespa. Saps aquella plaça? Era una mica el passat vers el futur. I allí estàvem, abraçats sota els farells, creuant aquell pont mig romàntic mig segle per venir. Corrent per dins del llac, posant-nos sota les fonts cantant velles cançons.
Saps aquella plaça? Ens sabíem bri a bri cada fulla de la gespa, cada banc sota els xiprers, cada passa de la grada. Ens sabíem abraçats sota aquella cuirassa de ferro, al mig del temps, que semblava absent tota la nit.
I jo deixava al meu pedestal el trident per cercar-te damunt la gespa. O venies tu i ens rebolcàvem per l’aigua. Qui ho diria,en veure’t tan blanca! Si semblaves de pedra. Però no: aquells besos sota els fars, el cercar xiprers sota els bancs, les mirades incrèdules dels passants: el nostre amor era veritat.
Sota la llum dels fars el teu cos esclatava de vida com una lluna; sota el vent del temps el teu cos esdevindrà, lentament, bru però res no canviarà: el nostre amor serà sempre jove damunt les grades, sota del pont i les baranes.
Saps la plaça? És nostra per sempre. No faces cas dels ulls incrèduls de la gent que passa. Tot és enveja: mai tindran uns cossos tan llargs de temps com els nostres.
(Barcelona, Parc de l’Espanya Industrial)
Fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles,com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort.
Traspassàvem el llindar de la por i el temps era de teranyines que trencàvem a poc a poc. Al cel hi havia estels rovellats d’odi que queia suaument a cada pas. Tu ho sabies: el riu de la nit era fosc de presagis i temps sota el temps glaçat de l’albada.
I com et reies de mi per aquell conte que començava fugíem per llargues sendes plenes... perquè era la meua vida i no s’acabava mai, mai. Com els giravolts de la fira: sempre pegant voltes i més voltes per deixar-te després al mateix lloc de sempre, amb el cap buit, marejat de tanta visió fragmentària de caps, gestos, converses inútils i xiquets menuts que s’embrutaven la cara de sucre cremat.
Podia començar mil i una volta el mateix joc, córrer i córrer, córrer sempre per sols poder dir fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit... Pegar voltes i més voltes sobre l’arena fins a caure incapaç d’aguantar-me més. I vore sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més. Tota la vida va ser un instant.
I la vida ja sempre pegava voltes i voltes dient fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles, com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort... per deixar-me sempre al mateix lloc: sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més...
Traspassàvem el llindar de la por i el temps era de teranyines que trencàvem a poc a poc. Al cel hi havia estels rovellats d’odi que queia suaument a cada pas. Tu ho sabies: el riu de la nit era fosc de presagis i temps sota el temps glaçat de l’albada.
I com et reies de mi per aquell conte que començava fugíem per llargues sendes plenes... perquè era la meua vida i no s’acabava mai, mai. Com els giravolts de la fira: sempre pegant voltes i més voltes per deixar-te després al mateix lloc de sempre, amb el cap buit, marejat de tanta visió fragmentària de caps, gestos, converses inútils i xiquets menuts que s’embrutaven la cara de sucre cremat.
Podia començar mil i una volta el mateix joc, córrer i córrer, córrer sempre per sols poder dir fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit... Pegar voltes i més voltes sobre l’arena fins a caure incapaç d’aguantar-me més. I vore sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més. Tota la vida va ser un instant.
I la vida ja sempre pegava voltes i voltes dient fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles, com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort... per deixar-me sempre al mateix lloc: sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més...
Recorde els baladres del riu sec tan, tan ample, de pedres seques tan blanques, i esbarzers. I els baladres. Vore’ls rojos, blancs. Els enyore per aquell riu sec que
no arriba a la mar, els enyore quan l’aigua baixa bruta de tempesta, quan queden bruts de fang i brosses; enyore aquells que l’aigua arrenca i queden enganxats, espantalls secs, per qualsevol arbre. Enyore el temps, ja corcat, que passava tallant rames, quan els veia plorar llet en castigar-los.
Enyore aquells baladres muntanya amunt. Un Cavall Bernat de pedres i argelagues. Un Cavall Bernat sec, igual que tots, amb un cavall llunyà que esdevé pedra corcada. Enyore aquells baladres muntanya amunt, pel mig dels tarongers espessos de joventut. Muntanya seca, igual que el riu sec que no arriba a la mar. Muntanyes nues, quatre pins i pedra seca. Arbres regatsde suor i aigua suada. I el riu sec que llepa la muntanya per no
anar enlloc.
Baladres ufanosos que oferiu les flors al cel tan, tan blau, enmig de les pedres blanques, jo us enyore. Baladres ufanosos, flor blanca o roja. Us perdeu amb el riu sec per valls quasi desertes, seques, igual que el riu. Jo us enyore, baladres ufanosos enmig de les pedres blanques, quan canteu la flaire blanca i roja enmig de la fosca amarada d’estels. Jo us enyore, baladres, muntanya amunt fins la nit blava.
no arriba a la mar, els enyore quan l’aigua baixa bruta de tempesta, quan queden bruts de fang i brosses; enyore aquells que l’aigua arrenca i queden enganxats, espantalls secs, per qualsevol arbre. Enyore el temps, ja corcat, que passava tallant rames, quan els veia plorar llet en castigar-los.
Enyore aquells baladres muntanya amunt. Un Cavall Bernat de pedres i argelagues. Un Cavall Bernat sec, igual que tots, amb un cavall llunyà que esdevé pedra corcada. Enyore aquells baladres muntanya amunt, pel mig dels tarongers espessos de joventut. Muntanya seca, igual que el riu sec que no arriba a la mar. Muntanyes nues, quatre pins i pedra seca. Arbres regatsde suor i aigua suada. I el riu sec que llepa la muntanya per no
anar enlloc.
Baladres ufanosos que oferiu les flors al cel tan, tan blau, enmig de les pedres blanques, jo us enyore. Baladres ufanosos, flor blanca o roja. Us perdeu amb el riu sec per valls quasi desertes, seques, igual que el riu. Jo us enyore, baladres ufanosos enmig de les pedres blanques, quan canteu la flaire blanca i roja enmig de la fosca amarada d’estels. Jo us enyore, baladres, muntanya amunt fins la nit blava.
Això tenim: una llarga drecera per caminar en la nit del desert, corsecats arbres talats des de l’infinit cap al sempre, moltes paraules i molt pocs fets, el temps que va del mai fins al nores, el riu que van tallar camí del mar i es desborda inútilment cada set anys enmig de la sequera, unes mans buides, plenes del solc del temps, d’acaronar somnis de punxes per fugir d’aquesta nit d’aigua plena d’estels rònecs.
Et vam perdre. Deixa’m trobar-te a mossos, fugint dels gestos inútils, de les banderes que no pinten flames en la nit.
Torna a mullar els dits en la ferida. Aquell que no mor no dóna vida.
Et vam perdre. Deixa’m trobar-te a mossos, fugint dels gestos inútils, de les banderes que no pinten flames en la nit.
Torna a mullar els dits en la ferida. Aquell que no mor no dóna vida.
Encara hi ha aigua a la sénia després de tant de temps sense emprar-la. Un temps que ja ha oblidat els minuts i les hores. Té molt de temps, tant com l’amor del
temps vers l’espai.
Encara té aigua, la sénia. L’aigua que va regar la fruita que van menjar aquells que ja són pols que el vent s’emporta. Té l’aigua de mil religions i tots els sols. L’aigua que va arrasar, l’aigua que va regar, l’aigua que va ploure o pedregar, l’aigua que va morir en un estany.
Té aigua, la sénia, tota l’aigua del temps, l’aigua del teu cos quan ens besem.
temps vers l’espai.
Encara té aigua, la sénia. L’aigua que va regar la fruita que van menjar aquells que ja són pols que el vent s’emporta. Té l’aigua de mil religions i tots els sols. L’aigua que va arrasar, l’aigua que va regar, l’aigua que va ploure o pedregar, l’aigua que va morir en un estany.
Té aigua, la sénia, tota l’aigua del temps, l’aigua del teu cos quan ens besem.
Era el castell d’un temps antic i malguanyat. Era un castell que va ser enderrocat. Era un castell antic, de pedres negres de temps. Era un castell inútil, com el temps. Era un castell de pedra enfront la mar. Era un somni, un crit de llibertat. Eren unes murades, com el meu record, que el temps mai acabava de tirar. Era un
castell quasi nu damunt del temps.
Hi jugàvem de dia a soldats, antic lloc del record quasi oblidat, aquell. Passà el temps i fou de nit quan el cercàrem. Ja no era un joc de pretesa vida o mort. Era la vida, que calia decidir.
Calia perdre, calia ser fusta que es crema, calia donar-ho tot per ser lliures. Calia oblidar la pròpia vida. Calia córrer i córrer per muntanyars deserts fins a trobar-te, calia córrer pel mig de les ones i agafar l’aigua com el teu cos que semblava desfer-se a les meues mans en el mateix moment en què ens trobàvem i a dalt del castell decidíem honorar la vida. Calia donar la mort per la vida, calia trobar-se dins la mar o en qualsevol platja plena de sorra, amarga, com el gust que deixava el teu cos a la meua boca.
castell quasi nu damunt del temps.
Hi jugàvem de dia a soldats, antic lloc del record quasi oblidat, aquell. Passà el temps i fou de nit quan el cercàrem. Ja no era un joc de pretesa vida o mort. Era la vida, que calia decidir.
Calia perdre, calia ser fusta que es crema, calia donar-ho tot per ser lliures. Calia oblidar la pròpia vida. Calia córrer i córrer per muntanyars deserts fins a trobar-te, calia córrer pel mig de les ones i agafar l’aigua com el teu cos que semblava desfer-se a les meues mans en el mateix moment en què ens trobàvem i a dalt del castell decidíem honorar la vida. Calia donar la mort per la vida, calia trobar-se dins la mar o en qualsevol platja plena de sorra, amarga, com el gust que deixava el teu cos a la meua boca.
Dir la terra o l’amant quan els estels són u. Dir el teu cos, la teua terra, dir que els estels llueixen allà dalt del teu cel, blau, petit, quasi ridícul. Sempre dir i tot és igual: els llibres de flames que ja ningú podrà llegir, les cendres que el vent escampa a poc a poc, com
ocells del teu cos en l’horitzó.
Dir el teu cos marcat de terra i solc de temps, que la son ens lliura del combat, que la pols entra a la sang. Dir els teus pits, el teu cos, el teu sexe nu d’accents, ple d’innocència. Dir el passat quan encara no eres. Dir el futur ple de pors o riures, ple dels teus pits, del teu cos, del teu sexe ple d’accents, nu d’innocència.
Dir que els pins rodolen per la soledat cap al foc espés que no poden apagar. Dir la veritat o la mentida, cada centímetre del teu cos, cada bes, cada gest, cada utòpic símbol de llibertat, cada riure de l’herba quan l’oratge cau del temps cap a ciutat, cap a l’arbre que mata el temps en l’instant mateix del nostre xoc, quan la terra es fa cendra i comencem la davallada cap al temps.
Dir qualsevol cosa, dir-ho tot.
ocells del teu cos en l’horitzó.
Dir el teu cos marcat de terra i solc de temps, que la son ens lliura del combat, que la pols entra a la sang. Dir els teus pits, el teu cos, el teu sexe nu d’accents, ple d’innocència. Dir el passat quan encara no eres. Dir el futur ple de pors o riures, ple dels teus pits, del teu cos, del teu sexe ple d’accents, nu d’innocència.
Dir que els pins rodolen per la soledat cap al foc espés que no poden apagar. Dir la veritat o la mentida, cada centímetre del teu cos, cada bes, cada gest, cada utòpic símbol de llibertat, cada riure de l’herba quan l’oratge cau del temps cap a ciutat, cap a l’arbre que mata el temps en l’instant mateix del nostre xoc, quan la terra es fa cendra i comencem la davallada cap al temps.
Dir qualsevol cosa, dir-ho tot.
Camins de sang damunt del temps sec d’esperança. Veles de vaixell ofertes als blancs desigs d’aquesta mar. Records com rames d’olivera tallades a l’hora del
temps.
Saps la nit i el teu cos pintat de lluna? Cel o amant, terra roja, negra, argiles roges i grogues que fan el paisatge del meu temps. Garrofers i oliveres que deixaren passar els tarongers. Ja sabem tota la nit. Deixeu-nos cercar el dia. Sota la nit fou passió, mossos de temps, esquitxos de sang cada impossible segon. Deixeu-nos buscar el goig damunt dels bancs, de les paraules tranquil·les, del sol que sempre va rames enlaire. Deixeu-nos els besos suaus i ajornar cada segon l’instant de deslliurar-se. Deixeu-nos els besos, les mans suaus que acaronen de puntetes, com els estels.
Era per camins de sang damunt del temps sec d’esperança que caminàveu. Ara és l’hora de plantar gespa pels camins, de riure l’enyor i la nit blanca, d’enlairar les oliveres cap al sol, de saber per no oblidar el preu de la sang.
Veus la nit? Veus els estels tots nus sota la boira? Veus caure l’aigua a pèl nu d’aquesta vall? No hi ha núvols, aquesta nit. Aquesta nit està més rasa que les idees
que enlairem com a bandera, més rasa que la flama del foc de les idees, d’aquella alta cremor del foc de llibertat en aquestes cendres fredes.
Veus la nit? Aquella olivera que quedava marges amunt, rica de sol, sense terra, rica d’ocells, de vent i de suor. Aquell temps escrit en l’aigua del temps. Aquells passos en l’arena que el vent esborrava gra a gra. El tall del cel en els estels.
Tot ho sabies perquè no sabies res: ni l’aigua ni el riu, sec, tan inútil, ni el teu pas ni el meu ni els arbres quasi verds ni la pedra freda ni el cos que creies tenir a les mans: no sabies res.
Veus la nit? Veus entrellaçar-se les mans de puntes d’estels? Veus cantar en la nit l’aigua fosca pels llargs rierols de núvols tous d’esperança? Veus, veus? Veus tot el temps que corre sota les brases del record?
temps.
Saps la nit i el teu cos pintat de lluna? Cel o amant, terra roja, negra, argiles roges i grogues que fan el paisatge del meu temps. Garrofers i oliveres que deixaren passar els tarongers. Ja sabem tota la nit. Deixeu-nos cercar el dia. Sota la nit fou passió, mossos de temps, esquitxos de sang cada impossible segon. Deixeu-nos buscar el goig damunt dels bancs, de les paraules tranquil·les, del sol que sempre va rames enlaire. Deixeu-nos els besos suaus i ajornar cada segon l’instant de deslliurar-se. Deixeu-nos els besos, les mans suaus que acaronen de puntetes, com els estels.
Era per camins de sang damunt del temps sec d’esperança que caminàveu. Ara és l’hora de plantar gespa pels camins, de riure l’enyor i la nit blanca, d’enlairar les oliveres cap al sol, de saber per no oblidar el preu de la sang.
Veus la nit? Veus els estels tots nus sota la boira? Veus caure l’aigua a pèl nu d’aquesta vall? No hi ha núvols, aquesta nit. Aquesta nit està més rasa que les idees
que enlairem com a bandera, més rasa que la flama del foc de les idees, d’aquella alta cremor del foc de llibertat en aquestes cendres fredes.
Veus la nit? Aquella olivera que quedava marges amunt, rica de sol, sense terra, rica d’ocells, de vent i de suor. Aquell temps escrit en l’aigua del temps. Aquells passos en l’arena que el vent esborrava gra a gra. El tall del cel en els estels.
Tot ho sabies perquè no sabies res: ni l’aigua ni el riu, sec, tan inútil, ni el teu pas ni el meu ni els arbres quasi verds ni la pedra freda ni el cos que creies tenir a les mans: no sabies res.
Veus la nit? Veus entrellaçar-se les mans de puntes d’estels? Veus cantar en la nit l’aigua fosca pels llargs rierols de núvols tous d’esperança? Veus, veus? Veus tot el temps que corre sota les brases del record?
Tinc tants records que podria fer teranyines de temps. Recordar el primer bes, de joc, quan encara no sabia l’amor. Recordar el primer bes que vaig estimar fins l’ànima per carenes i rius vers una vall que no arribava mai a la mar, vers una vall tancada, redona com el món del temps. Recordar els besos dels avis: tota la cara plena i et deixaven fugir per cercar per tota la casa, vella per tu des de l’eternitat, aquells monstres de l’escala fosca. Resseguies cambres buides i llums fosos, i els armaris plens d’un no-res i coses velles. El corral, buit i viu -les pistoles de fusta, el sabó que fèiem bombolletes-. Els besos del pare en dir-te bona
nit, els besos de la mare que foragitaven la por vers aquells monstres amagats en la fosca de l’habitació.
Tinc tants records, tants records. Els podria lligar tots, com un feix d’antic alè ple de nou aire. Recorde quan no vore Raimon era no ser valencià, quan rèiem junts representant un tros d’Antígona d’Espriu.
Amb tots els records podria crear un món, un altre món, un món d’infant, d’adolescent. Tinc tants records que podria fer teranyines de temps. Confondre el demà i l’ahir, el passat, inventar un passat, mil passats, sentir passos d’ahir en un demà. Tinc tants records com el vol de les oronelles sota els núvols, com el temps, que sempre va endavant o endarrere...
nit, els besos de la mare que foragitaven la por vers aquells monstres amagats en la fosca de l’habitació.
Tinc tants records, tants records. Els podria lligar tots, com un feix d’antic alè ple de nou aire. Recorde quan no vore Raimon era no ser valencià, quan rèiem junts representant un tros d’Antígona d’Espriu.
Amb tots els records podria crear un món, un altre món, un món d’infant, d’adolescent. Tinc tants records que podria fer teranyines de temps. Confondre el demà i l’ahir, el passat, inventar un passat, mil passats, sentir passos d’ahir en un demà. Tinc tants records com el vol de les oronelles sota els núvols, com el temps, que sempre va endavant o endarrere...
Les oronelles s’han endut, un a un, tots els grans de l’arena en la platja. Els estels de la nit han volgut omplir el buit. Ara la nit ha perdut les parpelles del dia.
Era tan estrany, el vent sense sorra. I la mar? Fins on tindrà els límits?
Són teus o meus aquests passos que no res marquen? Gotes. Plou: sembrem alfals de sorra.
I la lluna queia del temps en la nit.
Era tan estrany, el vent sense sorra. I la mar? Fins on tindrà els límits?
Són teus o meus aquests passos que no res marquen? Gotes. Plou: sembrem alfals de sorra.
I la lluna queia del temps en la nit.
Referències d'internet
Article inicial:
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg015.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-016.pdfUna mínima entrevista:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-017.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-018.pdfUna pàgina amb unes fotos dels premis:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-019.pdfI, finalment, els textos:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-020.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-021.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-022.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-023.pdf
http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg015.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-016.pdfUna mínima entrevista:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-017.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-018.pdfUna pàgina amb unes fotos dels premis:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-019.pdfI, finalment, els textos:http://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-020.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-021.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-022.pdfhttp://hemeroteca.lafura.cat/pdf-split/923/fura-923-pg-023.pdf
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
