4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa,
amagat al darrere de qualsevol fotografia.
Com ahir mateix, que ma mare mostrava fotos meues
a la meua filla. La primera comunió, el dinar a casa nostra
on no vaig identificar cap dels xiquets d’alguna foto.
Són temps mig esborrats, on només recorde que em van cosir
el vestit de mariner a mida perquè ja llavors jo era massa gran.
Trobe que ja s’havia mort Franco, però d’això ja feia mesos,
fins i tot més d’un any i jo no recorde cap diferència.
Quan començaren lentament els canvis ja era jo major,
em quedava poquet a l’escola i una mestra ens llegia
trossos d’un llibre anomenat Tirant, un dia a la setmana,
en classe de castellà. Deia que allò era també literatura.
Una altra llengua, la màgia de les paraules.
Trobe que llavors ja estàvem als vuitanta,
que un Tejero va dur metralletes al govern
mentre jo estava encara en escola,
que tota la nit un Guàrdia Civil i un altre, en parelleta,
van custodiar el mercat, carrer amunt i avall,
espiats amb compte des de la finestra.
Jo, aleshores, ja sabia que passava alguna cosa
però no sabia quina, com quan uns versos ens sotraguen
sense saber-ne el motiu, com una persona que se’ns imposa.
Com Tirant, que brillava amorós vora aquella Carmesina.