Està escrit a començaments de 1986 i fou publicat a "Sal lenta", el 92, si no em falla la memòria:
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.
dilluns, 22 de març del 2010
dijous, 11 de març del 2010
TEORIA DE L’ATZAR
L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)