dilluns, 22 de març de 2010

El primer poema que vaig publicar en llibre

Està escrit a començaments de 1986 i fou publicat a "Sal lenta", el 92, si no em falla la memòria:
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.

dijous, 11 de març de 2010

TEORIA DE L’ATZAR

L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)