dijous, 11 de març del 2010

TEORIA DE L’ATZAR

L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)

1 comentari:

  1. Reflexiu, inesperat.
    Sí, per més creguda que estas de l'inmediatesa dels actes, tot canvia en segons.
    Això el que més ens consta als humans, l'incertesa de no tenir un temps exacte per viure.
    Una abraçada.

    ResponElimina