dissabte, 3 de juliol de 2010

UN POEMA SOBRE FUTBOL

POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.

Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002

Aquest poema havia de formar part de "La presó de l'aigua" (Ed. Bromera, 2005) un llibre on tots els poemes, inicialment, portaven una imatge referida a alguna cosa relacionada amb piscines. Finalment, en vaig traure alguns, de poemes, i també algunes imatges piscinals perquè hom llegia els poemes mentre només cercava com s'hi havia encaixat la piscina. I a mi, francament, m'interessaven els poemes i no la imatge. Així que vaig corregir la idea inicial. Jo trobe que aprenem més quan provem coses noves (encara i tot i reconèixer que ens equivoquem) que no mentre seguim tranquil·lament el camí marcat pels nostres versos anteriors.

2 comentaris:

  1. El gol és l'equivalent a la idea creativa. Quan esclata pot amb tot.

    ResponElimina
  2. Targeta roja al poema! Expulsat! Ben fet, per reincident en la mateixa falta i per alçar serioses suspicàcies de fals encaix. Ara jugarà en la segona divisió.

    ResponElimina