dijous, 19 de novembre de 2009

un poema nou i sense títol

L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

(Publicat en l'Homenatge a Teresa Pascual, fet el dimecres 18 de novembre de 2009 a Gandia)

1 comentari:

  1. Cada vers, es una imatge preciosa,de mots ploma, que cauen i van esfullant amb aquest vent de sentiment.
    Una salutació.

    ResponElimina