Lleida, octubre 1987
Recorde la lluna reflectida en plata damunt la mar. Aturada. Com el tren a les vies del teu cos.
La nit és fresca com una carícia amb joc de núvols i estels. Havia plogut, però ja no ho faria més.
I ara recorde el tros llunyà de mar endevinat en la fosca, amb la lluna reflectida en plata damunt la mar. I ho recorde ara, amb la música lenta a flor de pell. Plou a la ciutat...
de “Sal lenta", ed. 62, Barcelona, 1992
dissabte, 29 de gener del 2011
divendres, 28 de gener del 2011
Barcelona, març de 1987
Barcelona, març de 1987
Unes paraules sempre en porten unes altres. O no? Quan em proposava inútilment de contar-te el silenci tu ja el sabies.
Sempre estaves cert, tu, quan escrivies. Després, quan el temps ho anà esborrant tot, res no tenia el preu. oblits? Potser.
En veritat l’única cosa certa eren els teus dies de son, repetits, immensos, en el temps. Aleshores, és clar, tu no ho podies saber.
“Sal lenta", ed. 62, Barcelona, 1992
Unes paraules sempre en porten unes altres. O no? Quan em proposava inútilment de contar-te el silenci tu ja el sabies.
Sempre estaves cert, tu, quan escrivies. Després, quan el temps ho anà esborrant tot, res no tenia el preu. oblits? Potser.
En veritat l’única cosa certa eren els teus dies de son, repetits, immensos, en el temps. Aleshores, és clar, tu no ho podies saber.
“Sal lenta", ed. 62, Barcelona, 1992
dilluns, 24 de gener del 2011
Oliva, 12 d’agost de 1988
Oliva, 12 d’agost de 1988
Sabem que el goig se’ns ha prohibit, com la recança. Que anem, folls, cercant un lloc on el demà siga futur.
I ens és defesa tota certesa i lluitem sense perquè, com aquell que en el camí ha perdut tota esperança i el retorn ja és tan feixuc.
(del llibre “Per a dansar la llum”, ed. Columna, Barcelona, 1991)
Sabem que el goig se’ns ha prohibit, com la recança. Que anem, folls, cercant un lloc on el demà siga futur.
I ens és defesa tota certesa i lluitem sense perquè, com aquell que en el camí ha perdut tota esperança i el retorn ja és tan feixuc.
(del llibre “Per a dansar la llum”, ed. Columna, Barcelona, 1991)
dijous, 12 d’agost del 2010
un poema gairebé satíric
COM TOT
Aquest món desafina mentre jo esmole
paraules que ressonen com catedrals
buides amb altaveus.
Merda, merda, collons, i més merda.
Jo també ho puc dir, però no cau
cap palau, catedral, hotel, cap cort,
congrés dels diputats, cap dictador,
ni cap donzella blanca (i, de l’orxata,
ni en mullarem fartons).
Torne als mots bells:
no negaré la merda. Els calçotets,
però, seran de Kalvin Klein. O semblants.
Com resulta evident, no sempre escrivim allò que ens agrada o allò que voldríem. I existeixen els pobres poemes que es desen als caixons perpetus. Com aquest pobre poema que ha quedat descartat per diferents motius i que, malgrat tot, em segueix fent gràcia pel toc humorístic. Potser algun dia em dedicaré a escriure versos satírics i tindrà el seu lloc després d'alguna que altra operació de cirurgia estètica.
Aquest món desafina mentre jo esmole
paraules que ressonen com catedrals
buides amb altaveus.
Merda, merda, collons, i més merda.
Jo també ho puc dir, però no cau
cap palau, catedral, hotel, cap cort,
congrés dels diputats, cap dictador,
ni cap donzella blanca (i, de l’orxata,
ni en mullarem fartons).
Torne als mots bells:
no negaré la merda. Els calçotets,
però, seran de Kalvin Klein. O semblants.
Com resulta evident, no sempre escrivim allò que ens agrada o allò que voldríem. I existeixen els pobres poemes que es desen als caixons perpetus. Com aquest pobre poema que ha quedat descartat per diferents motius i que, malgrat tot, em segueix fent gràcia pel toc humorístic. Potser algun dia em dedicaré a escriure versos satírics i tindrà el seu lloc després d'alguna que altra operació de cirurgia estètica.
dijous, 5 d’agost del 2010
POEMA SENSE TÍTOL
Ací, l'aigua és el cel.
I l'arena blanquíssima crucificada d'hotels
i d'hamburgueses.
Josep Lluís Roig, "Peixos d'un mar sec", ed. 3i4, València, 2008.
I l'arena blanquíssima crucificada d'hotels
i d'hamburgueses.
Josep Lluís Roig, "Peixos d'un mar sec", ed. 3i4, València, 2008.
dissabte, 3 de juliol del 2010
UN POEMA SOBRE FUTBOL
POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.
Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002
Aquest poema havia de formar part de "La presó de l'aigua" (Ed. Bromera, 2005) un llibre on tots els poemes, inicialment, portaven una imatge referida a alguna cosa relacionada amb piscines. Finalment, en vaig traure alguns, de poemes, i també algunes imatges piscinals perquè hom llegia els poemes mentre només cercava com s'hi havia encaixat la piscina. I a mi, francament, m'interessaven els poemes i no la imatge. Així que vaig corregir la idea inicial. Jo trobe que aprenem més quan provem coses noves (encara i tot i reconèixer que ens equivoquem) que no mentre seguim tranquil·lament el camí marcat pels nostres versos anteriors.
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.
Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002
Aquest poema havia de formar part de "La presó de l'aigua" (Ed. Bromera, 2005) un llibre on tots els poemes, inicialment, portaven una imatge referida a alguna cosa relacionada amb piscines. Finalment, en vaig traure alguns, de poemes, i també algunes imatges piscinals perquè hom llegia els poemes mentre només cercava com s'hi havia encaixat la piscina. I a mi, francament, m'interessaven els poemes i no la imatge. Així que vaig corregir la idea inicial. Jo trobe que aprenem més quan provem coses noves (encara i tot i reconèixer que ens equivoquem) que no mentre seguim tranquil·lament el camí marcat pels nostres versos anteriors.
dilluns, 22 de març del 2010
El primer poema que vaig publicar en llibre
Està escrit a començaments de 1986 i fou publicat a "Sal lenta", el 92, si no em falla la memòria:
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
