UN POEMA SOBRE FUTBOL

POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.

Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002

Aquest poema havia de formar part de "La presó de l'aigua" (Ed. Bromera, 2005) un llibre on tots els poemes, inicialment, portaven una imatge referida a alguna cosa relacionada amb piscines. Finalment, en vaig traure alguns, de poemes, i també algunes imatges piscinals perquè hom llegia els poemes mentre només cercava com s'hi havia encaixat la piscina. I a mi, francament, m'interessaven els poemes i no la imatge. Així que vaig corregir la idea inicial. Jo trobe que aprenem més quan provem coses noves (encara i tot i reconèixer que ens equivoquem) que no mentre seguim tranquil·lament el camí marcat pels nostres versos anteriors.

El primer poema que vaig publicar en llibre

Està escrit a començaments de 1986 i fou publicat a "Sal lenta", el 92, si no em falla la memòria:
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.

TEORIA DE L’ATZAR

L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)

Any nou, conte nou

Sobre el fonoll del jardí, amb l'escut d'una lluna nova, vam fer l'amor, el sexe, la vida. En acabant, com per mostar les credencials, li vaig explicar que era escriptor. Ella respongué que analfabeta: a les muntanyes de Perú no arribaven les escoles.Excitats, repetírem les preguntes

un poema nou i sense títol

L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

(Publicat en l'Homenatge a Teresa Pascual, fet el dimecres 18 de novembre de 2009 a Gandia)

Un poema d'"El somrís de les carreteres secundàries"

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d’alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l’amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d’un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l’absència.

Si et tingués al davant, t’estimaria igual.

poema subversiu (faller)

Com una falla feta de vidre fos o glaç
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.