Un boxejador entre la boira

L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau*,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.



____________________

*Elles t’escriuran, tèbies, suaus,
calor sobre la pell, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos són un detall
que no va ocórrer mai, que ser feliç
és només un instant. Per al record.



(Primer poema del llibre de poemes, de moment inèdit, que es diu "Un boxejador entre la boira")

Poema inèdit

Juguem a viure vius, a besar, amb les mans,
la vida que sols passa , les bicicletes àcides
contra el vent dels diumenges, el cansament, la son,
els sofàs amb llurs dies, l’excés de les escales
sense alè, salvatges, aquells amors possibles,
àvids, els impossibles, les teles, l’antic cos,
el desglaç dels teus pits dintre la boca roja.

DÉU

DÉU
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.

Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.

SILENCI

Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.

un poema nou

Olor a desinfectant tebi, a son,
café gelat, a pena freda,
Olor tèbia a gola seca, a flors d’hivernacle,
els caramels de colorets que no ensucren el dolor,
Olor a tanatori, a la prioritat de la cendra
on encabir-te.
Però no pots haver mort perquè la mort,
aquesta mort,
no guarda Olor a tu.

Un poema

Camine pel Boulevard de Picpus de París.
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.

(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)

ADOLESCÈNCIA

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no c ompartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbils, amb el mòbil de l'absència.

Si et tingués al davant, t'estimaria igual.

("El somrís de les carreteres secundàries", Pagès editor, Lleida, 2004)