versos diversos

DÉU

2011-12-24T05:19:00.001-08:00

DÉU
Els arbres degoten silenci blanc.
A les parets de marbre, les arrels
esgoten les preguntes i la saba.
No res, ha gosat sobreviure a dintre:
fins les rates han mort en acabar-se
els llibres amb llurs lletres: els cadàvers
ja són pols, només. Només un tel són
a sobre els blocs magnífics de Carrara.

Ací és on déu habita insondable,
on s’oblidaren d’escriure respostes
o preguntes a les parets dels homes.

SILENCI

2011-12-15T03:37:00.001-08:00

Hi ha persones animoses, existeixen males persones, i les intransigents. A més d’altra fauna que en aquest moment ens allargaria massa cap a direccions oposades a la narració. Quan les intransigents s’ajunten amb les males, ocorre que els xiquets un dia engeguen la televisió per vore el seu programa favorit de dibuixos en una llengua que casualment entenen però la pantalla es queda en negre. Això s’anomena censura, adverteix el narrador.

O quan el nostre radiooient viatja amb el cotxe cap a la feina i, en passar Ròtova –o d’altres el port de Xàtiva, camí de Benigànim–, marca el número 4 de la memòria, de sobte no se sent res. No és important per a aquesta història que els números 1, 2 i 3 estiguen ocupats per cadenes musicals que els seus fills habitualment sol·liciten perquè ara va sol, i li agrada escoltar diversos punts de vista sobre la realitat. Ni és definitiu el fet que, com que no escolta res, s’anima la son prèvia al café de màquina que l’espera amb la música dels Manel, que al segon disc encara han sabut guardar les ganes de jugar i han estat capaços de no autoprendre’s massa seriosament. Res de tot això és important. Són diminutes victòries simbòliques mentre els cabrons –males persones intransigents– avancen amb pas decidit cap a una merda o el món.

un poema nou

2011-12-01T09:25:00.000-08:00

Olor a desinfectant tebi, a son,
café gelat, a pena freda,
Olor tèbia a gola seca, a flors d’hivernacle,
els caramels de colorets que no ensucren el dolor,
Olor a tanatori, a la prioritat de la cendra
on encabir-te.
Però no pots haver mort perquè la mort,
aquesta mort,
no guarda Olor a tu.

Un poema

2011-10-25T11:00:00.001-07:00

Camine pel Boulevard de Picpus de París.
Ara mateix, no m’acompanya ningú,
com després, en un resum, tota la vida.
Camine sol i busque un cementeri que cap persona
cerca. Només el vull amb mi per un poema
llegit que ara, anys després
-mentre la meua filla dorm al meu llit,
mentre toca un coixí que creu ser jo-
recorde com recorde que sempre estem buits dels altres,
que no hi ha companyia sinó dies paral•lels,
que no la vull deixar sola perquè els
anys
encara no l’han clivellada amb arrels i no cal
que sàpiga tot açò.
Amb compte, m’ajec a la vora, en un cantó. L’escolte
dormir i sóc feliç:
lluitem per
la glòria diminuta de sobreviure als danys.

(De “Càries”, ed. Bromera, 2008)

ADOLESCÈNCIA

2011-02-14T04:45:00.000-08:00

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no c ompartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbils, amb el mòbil de l'absència.

Si et tingués al davant, t'estimaria igual.

("El somrís de les carreteres secundàries", Pagès editor, Lleida, 2004)

PERFECCIÓ DE L’AMOR

2011-02-12T14:30:00.000-08:00

PERFECCIÓ DE L’AMOR

Es van conéixer de pura casualitat un dia a la fàbrica: ell treballava a la cadena de muntatge i ella amb l’ordinador central. Fou un encontre d’espurnes i misteris, un accident, una autopista, un prat verd ple de flors i rierols, sota el cant dels ocells. En un segon. Exactament com un llampec de jo et mire tu em mires i ens quedem bocabadats sense saber ben bé què dir-nos fins que a algú dels dos se li ocorre allò de podríem pegar una volta tots dos plegats, avui que fa bon dia.
I així va ser, que l’aire era blau i les floretes començaven a florir per tot arreu, com correspon, i tot era felicitat, excepte per als al•lèrgics al pol•len, però ells no ho eren.
I jo t’agafe una miqueta de la mà, tímidament, com qui no vol la cosa però sí que la vol i tu no la lleves i somrius tendrament i dolça, clar, i s’acosten una miqueta més i parlen i parlen, descol•locats, per inèrcia només, sense saber ben bé què diuen fins que un dels dos decideix prendre la iniciativa i acosta la boca cap a l’altre, amb els ulls així com mig tancats, melosos. I arriba el primer bes i les carcasses i les paraules d’amor i cada volta el camp més ple de floretes i quedem demà i l’altre i l’altre i l’altre i tots els que queden fins al sempre.
Tota la fàbrica vessava de comentaris, que ja ni de futbol es parlava. Però ells a la seua: vine que coneixeràs la meua família i el mateix dic i el que tu digues, amor. I així fou: que després d’unes primeres visites avergonyides, on el sofà mai no era prou immens com per refugiar-se de les mirades avaluadores, van comunicar en to solemne que volien casar-se. Sorpresos per la rapidesa dels fets, els familiars dubtaren d’haver fet Pasqua abans de Rams però els veien tan enamorats, feliços, primaverals, que van obviar els dubtes i els van concedir l’aprovat.
I així va succeir, que un dissabte qualsevol, quan ja començava l’estiu, es van casar, entre les set i les vuit de la vesprada. Vestit ell d’esmòquing negre amb un tall que li treia una mica de sobrietat, ella esplèndida, de blanc ivori amb les espatlles descobertes i un pentinat a la manera de Bette Davis. Que tot va ser com s’esperava, amb la pluja d’arròs a la porta de l’església -tradicionals ells, ni van voler sentir a parlar de passar pels jutjats-, les bromes típiques, les felicitacions,... I ells allí, més tendres que el món, enamoradíssims, amb bona cara davant tot el personal, que les respectives famílies eren molt llargues i n’hi havia que no havien vist des de feia anys i panys, per no dir mai.
Quan, després de tot el muntatge, del sopar on va sobrar molt de menjar perquè calia demostrar felicitat, va seguir la festa, ell ja estava cansat però la veia tan radiant, tan contenta, tan amb ganes que aquell dia no s’acabara mai, que va decidir aguantar tot el que tocava aguantar, entre els brindis i el mal de peus.
Cap a la matinada, cansats però immensament feliços -com tocava, perquè tocava-, arribaven davant la porta de la seua nova casa. I ell encara va traure forces de flaquesa i la va prendre en braços i la va portar fins l’habitació, que havien omplert de globus i després hagueren de traure el sucre o la sal del llit i a la fi aconseguiren quedar-se sols amb ells mateixos.
Aleshores fou quan, malgrat el cansament i la son, vingué allò de començar a acaronar-se i què contenta estic, amor, i què content estic, amor, i llevar-se a poc a poc la roba i a vore qui diu la tendresa més tendra. I després els ganxets per tot el pentinat d’ella. Va ser llavors, mentre li acaronava els cabells, llargs, amb la mà, que es va adonar de les seues orelles de vidre que habitualment li quedaven tapades pels cabells i que permetien vore els circuits que envoltaven la matèria pensant i li digué saps, m’agraden més les teues orelles de vidre que les meues de símil pell.
(Publicat a "Històries circulars i altres relats", ed. Brosquil)

UN POEMA BREU

2011-02-11T01:51:00.000-08:00

FUTUR

Volem, amb peus de ploom,
cap al no-res.

(D'"El somrís de les carreteres secundàries", ed. Pagès, 2004)

València, 13 de desembre de 1988

2011-02-04T13:07:00.001-08:00

València, 13 de desembre de 1988
Sé que estic escrivint l’oblit. En sóc conscient i potser no voldria. Després no hi ha ningú. Ningú no m’espera i jo quede absent en el dubte. Sé de la meua solitud que un somrís bell voldria donar ales. I és lent l’oblit i tota sorpresa un vol d’argelagues.

(Extret de “Sal lenta, ed. 62, Barcelona, 1992)

VINT ANYS DESPRÉS, EM BARALLE IGUAL AMB LES PARAULES

2011-02-03T04:39:00.000-08:00

Oliva, 26 de desembre de 1987
Qui, sinó tu, m’hagués portat a la renúncia? ¿Qui, sinó tu, m’hagués mostrat l’ocell farcit de vol, de goig i llum, de dits com falçs d’agulles?
Però, ¿de què ens val canviar ocells de nit en papallones si el fet del cos ens és oblit?
Així, doncs, ¿què resta, sinó l’oblit, quan un cos desfà el desig?
(Del llibre Per a dansar la llum, ed. Columna, 1991)

El mes que ve -o l'altre- farà vint anys que vaig publicar el meu primer llibre. I el mateix any els meus primers dos llibres de poemes: El primer premi va ser el Martí Dot amb "Per a dansar la llum" i el primer llibre publicat "Amb el gest de les hores". No sé si he fet bé o malament les coses però he lluitat amb mi mateix i amb la meua facilitat per a escriure i no m'he conformat mai. Evidentment, no sé si això és prou per a res, però per a mi és moltíssim i més encara: haver aconseguit publicar, entrar en contacte amb la gent que escriu.
Jo, que tinc facilitat amb les paraules i dificultats per a tractar amb la gent. Malgrat que m'esforce i de vegades no se'm nota en excés (i no compten els alumnes: jo m'hi pose el vestit de fer classe i és més dur que una cuirassa. Molt permeable, però resistent).
Me'n vaig per les rames. Que estic content d'haver escrit i continuar. Que estic content amb algun dels versos que he fet, treballat, vomitat, escurçat, ampliat, parit amb amor.
L'altre dia vaig escriure al blog paral·lel una entrada que em permet de copiar ací perquè trobe que està molt relacionada amb aquesta i a les altres reflexions que darrerament tinc. Comença amb una cita de Coetzee:
"Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca".
(Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62)
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.

Lleida, octubre 1987

2011-01-29T00:47:00.000-08:00

Lleida, octubre 1987
Recorde la lluna reflectida en plata damunt la mar. Aturada. Com el tren a les vies del teu cos.
La nit és fresca com una carícia amb joc de núvols i estels. Havia plogut, però ja no ho faria més.
I ara recorde el tros llunyà de mar endevinat en la fosca, amb la lluna reflectida en plata damunt la mar. I ho recorde ara, amb la música lenta a flor de pell. Plou a la ciutat...

de “Sal lenta", ed. 62, Barcelona, 1992

Barcelona, març de 1987

2011-01-28T00:33:00.000-08:00

Barcelona, març de 1987
Unes paraules sempre en porten unes altres. O no? Quan em proposava inútilment de contar-te el silenci tu ja el sabies.
Sempre estaves cert, tu, quan escrivies. Després, quan el temps ho anà esborrant tot, res no tenia el preu. oblits? Potser.
En veritat l’única cosa certa eren els teus dies de son, repetits, immensos, en el temps. Aleshores, és clar, tu no ho podies saber.
“Sal lenta", ed. 62, Barcelona, 1992

Oliva, 12 d’agost de 1988

2011-01-24T15:20:00.000-08:00

Oliva, 12 d’agost de 1988
Sabem que el goig se’ns ha prohibit, com la recança. Que anem, folls, cercant un lloc on el demà siga futur.
I ens és defesa tota certesa i lluitem sense perquè, com aquell que en el camí ha perdut tota esperança i el retorn ja és tan feixuc.

(del llibre “Per a dansar la llum”, ed. Columna, Barcelona, 1991)

un poema gairebé satíric

2010-08-12T05:04:00.000-07:00

COM TOT

Aquest món desafina mentre jo esmole
paraules que ressonen com catedrals
buides amb altaveus.
Merda, merda, collons, i més merda.
Jo també ho puc dir, però no cau
cap palau, catedral, hotel, cap cort,
congrés dels diputats, cap dictador,
ni cap donzella blanca (i, de l’orxata,
ni en mullarem fartons).
Torne als mots bells:
no negaré la merda. Els calçotets,
però, seran de Kalvin Klein. O semblants.

Com resulta evident, no sempre escrivim allò que ens agrada o allò que voldríem. I existeixen els pobres poemes que es desen als caixons perpetus. Com aquest pobre poema que ha quedat descartat per diferents motius i que, malgrat tot, em segueix fent gràcia pel toc humorístic. Potser algun dia em dedicaré a escriure versos satírics i tindrà el seu lloc després d'alguna que altra operació de cirurgia estètica.

POEMA SENSE TÍTOL

2010-08-05T11:58:00.000-07:00

Ací, l'aigua és el cel.
I l'arena blanquíssima crucificada d'hotels
i d'hamburgueses.

Josep Lluís Roig, "Peixos d'un mar sec", ed. 3i4, València, 2008.

UN POEMA SOBRE FUTBOL

2010-07-03T01:08:00.000-07:00

POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il.lusions quan només som
el lleu espill de l'aigua: per fortuna
és que alguns cops l'àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.

Josep Lluís Roig
Publicat a Reduccions, núm 72, any 2002

Aquest poema havia de formar part de "La presó de l'aigua" (Ed. Bromera, 2005) un llibre on tots els poemes, inicialment, portaven una imatge referida a alguna cosa relacionada amb piscines. Finalment, en vaig traure alguns, de poemes, i també algunes imatges piscinals perquè hom llegia els poemes mentre només cercava com s'hi havia encaixat la piscina. I a mi, francament, m'interessaven els poemes i no la imatge. Així que vaig corregir la idea inicial. Jo trobe que aprenem més quan provem coses noves (encara i tot i reconèixer que ens equivoquem) que no mentre seguim tranquil·lament el camí marcat pels nostres versos anteriors.

El primer poema que vaig publicar en llibre

2010-03-22T15:25:00.000-07:00

Està escrit a començaments de 1986 i fou publicat a "Sal lenta", el 92, si no em falla la memòria:
Pujava llargs esglaons de silenci
cap a l'ara dels pares, un sacrifici.
La llar era el temple d'infinites voltes;
nues parets d'estels
i el cant brollava de l'ample finestral
de la nit o la fosca
esquerdant-se en mil sons polifònics,
fent un magnífic bosc de pluja de sol
per veure el sacrifici.
Jo era l'arbre guardià del temple,
jo era l'arbre que sosté les voltes
i la llum era en mi font i mar.
Feia l'ofrena a poc a poc,
quasi sense sang, perquè tenia els astres,
i els ocells sortien volant del teu cos
omplint el vell temple de dibuixos.

TEORIA DE L’ATZAR

2010-03-11T10:03:00.000-08:00

L’home, vestit de verd semàfor, esguarda a banda i banda del carrer i creua, tranquil, amb passa ferma: cap cotxe, cap persona: són les dues o les tres de la matinada a Ciutat. No hi ha ningú pels voltants però sap on trobar la gent. Ho fa gairebé totes les nits: es vesteix amb cura, elegant, tranquil, pausat. S’afaita abans d’eixir: sap que si es deixa barba de tres o quatre dies li dóna més caràcter, però no aguanta l’aparença descurada que provoca la primera nit. Tria bons vestits, o se’ls combina, però sempre amb un toc cridaner: segur com està d’ell mateix no li importa -prefereix- que el miren.
Avui n’estrena un de tall clàssic però verd, d’un verd així com de semàfor que el va copsar per inesperat. Va tardar hores a trobar-li unes sabates, uns mitjons, una camisa i ara està satisfet del resultat. Segur que els seus amics -però molt més les seues amigues i les futures- no poden estalviar-se una admiració incerta.
Tomba el cantó i, del fons d’un portal fosc, alguna cosa el colpeja al cap. Unes mans, una cartera, un rellotge, unes passes apressades, i ell queda allí, tirat, mentre la sang s’escampa sobre el verd i el terra.
(Dins Històries circulars i altres relats, Josep Ll. Roig, Emili Gil i Rafa Gomar, ed. Brosquil, 2003)

Any nou, conte nou

2010-01-07T11:23:00.000-08:00

Sobre el fonoll del jardí, amb l'escut d'una lluna nova, vam fer l'amor, el sexe, la vida. En acabant, com per mostar les credencials, li vaig explicar que era escriptor. Ella respongué que analfabeta: a les muntanyes de Perú no arribaven les escoles.Excitats, repetírem les preguntes

un poema nou i sense títol

2009-11-19T09:23:00.000-08:00

L’aire sorprèn la nit, el seu paisatge:
un vent sentimental, escrit a mà,
s’avança al borrissol de braços rectes
que s’han omplert de lletres sense veu, mudes,
perennes sols als llavis després dels salms,
de la saliva.
Només mentre dormies t’he escrit, suau,
sobre la pell els dits, que no existim,
que dies com avui, de vent espès
i tebi com un cos, són un record
que no va ocórrer mai. Que la certesa
és l’ara dels covards, que el son profund
només arriba tard, quan ja no és prou;
que no vam viure mai al paradís.

(Publicat en l'Homenatge a Teresa Pascual, fet el dimecres 18 de novembre de 2009 a Gandia)

Un poema d'"El somrís de les carreteres secundàries"

2009-10-22T15:21:00.001-07:00

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d’alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l’amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d’un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que són només per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l’absència.

Si et tingués al davant, t’estimaria igual.

poema subversiu (faller)

2009-02-23T02:11:00.001-08:00

Com una falla feta de vidre fos o glaç
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.

4 poemes sobre els 70

2009-02-22T09:59:00.001-08:00

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat que els somnis
es complisquen!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.

4 poemes sobre els 70

2009-02-22T09:58:00.000-08:00

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d’altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l’escola de Santa Anna, a prop del castell d’Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d’aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem –formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.

4 poemes sobre els 70

2009-02-22T09:57:00.000-08:00

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa,
amagat al darrere de qualsevol fotografia.
Com ahir mateix, que ma mare mostrava fotos meues
a la meua filla. La primera comunió, el dinar a casa nostra
on no vaig identificar cap dels xiquets d’alguna foto.
Són temps mig esborrats, on només recorde que em van cosir
el vestit de mariner a mida perquè ja llavors jo era massa gran.
Trobe que ja s’havia mort Franco, però d’això ja feia mesos,
fins i tot més d’un any i jo no recorde cap diferència.
Quan començaren lentament els canvis ja era jo major,
em quedava poquet a l’escola i una mestra ens llegia
trossos d’un llibre anomenat Tirant, un dia a la setmana,
en classe de castellà. Deia que allò era també literatura.
Una altra llengua, la màgia de les paraules.
Trobe que llavors ja estàvem als vuitanta,
que un Tejero va dur metralletes al govern
mentre jo estava encara en escola,
que tota la nit un Guàrdia Civil i un altre, en parelleta,
van custodiar el mercat, carrer amunt i avall,
espiats amb compte des de la finestra.
Jo, aleshores, ja sabia que passava alguna cosa
però no sabia quina, com quan uns versos ens sotraguen
sense saber-ne el motiu, com una persona que se’ns imposa.
Com Tirant, que brillava amorós vora aquella Carmesina.

4 poemes sobre els 70

2009-02-22T09:56:00.000-08:00

És la memòria un animal prest a la trampa,
a no saber sumar quantes en són dos més dos.
Recorde la gent que parla dels setanta
com els recorda la gent. Ben de segur
que eren plens de canvis. Jo creixia,
aleshores. Per a mi, els pantalons campana
són només fotografies i del vuit-cents cinquanta
només en recorde que ens dugué als Pirineus
i que al pantà d’Escales vam parar
perquè hi havia un pont de fusta
on tocava un carretera. Vingué després
un Sinca mil dos-cents ranxera,
allargat com un cotxe de morts i, tanmateix,
viatger –mon pare s’estima el volant,
la conducció.
Dels altres són els records dels canvis,
jo llavors només creixia. Era el meu cos,
qui canviava.

Versos per a Marc

2009-02-01T01:12:00.001-08:00

PAISATGES I ABSTRACCIONS
Per a Marc Granell

Ho he intentat, crec.
Descriure aquest món mort que batega,
que em fa esclatar els ulls
i m’alimenta.
L’he odiat, m’he odiat,
l’he sentit a mans plenes dins la gola,
l’he vist videojoc que no comprens
i t’arrenca els timpans
mentre espera.

No ho entenc, ho reconec,
i gire i gire els ulls però ningú
m’escolta.

Per a tu, vell amic,
he intentat la veu del precipici.

Aquest poema forma part de l’homenatge col·lectiu a Marc Granell que va prendre format de llibre: “Versos per a Marc”, Tàndem edicions, València, 1999.
Un llibre bell i un homenatge més que merescudíssim.

62 poemes per a Ovidi

2009-01-31T04:53:00.000-08:00

A Ovidi Montllor no li cal presentació. Manel Rodríguez-Castelló va organitzar un homenatge a Ovidi, obert a tots els poetes. El llibre va acabar per eixir fa poc, però molts poetes importants, i moltes ganes que aquest món fóra més habitable. Jo hi vaig col.laborar amb un poema:

PAISATGE D’HOME I GUITARRA

Caminava sota la pluja
amb l’alegria contenta de no saber-se estrany,
que cap esguard no li marcaria la distància.

Caminava lent sota la pluja
pel carrer desert,
per fer-lo seu.

Caminava lent, conscient, sota la pluja
cap a la més alta, digníssima,
victòria.

Diversos Autors, "62 poemes per l'Ovidi", edicions Brosquil, València, 2008.

Poemes perduts de "La presó de l'aigua"

2009-01-19T14:45:00.000-08:00

L’any 2002 es van publicar una sèrie de poemes a Reduccions, que majoritàriament formarien part de “La presó de l’aigua”. Alguns no van sobreviure per motius diversos. Dos, en aquest cas:

No existeix demà:
Déu se n'ha anat a pescar en barca
una estona, un segle, un mil·leni:
és difícil comptar l'eternitat,
teclejar motius per l'esperança,
desesculpir les làpides que hem quallat
sobre els esguards piscinals
i descobrir el món.
Ara és demà i la paraula és nostra.
Sense veu, sense cap fat, amb un escarpre
contra els ulls soldats, amb un escarpre
només per a mirar.

POESIA I VIDA 2
Com aquell davanter que no veu porta
i es llença a la piscina amb grans crits,
per si de cas l'atzar li és benèvol
quan el xiulet sone a penal i groga,
exactament així quan escrivim:
temptem la sort, el fat, algun destí
i massa il·lusions quan només som
el lleu espill de 1' aigua: per fortuna
és que alguns cops l’àrbitre creu i pica:
cada so pren, aleshores, relleus,
formes, que sols el gol pot superar.

Reduccions: revista de poesia. Any: 2002 Núm.: 76
http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/47413/58887

A la plaça del temps

2009-01-08T13:24:00.000-08:00

El febrer de 1987 vaig escriure tot un seguit de poemes en prosa. Gairebé malaltissament. Amb dedicació continuada i gairebé exclusiva. La veritat és que va quedar un volum més que correcte per a un llibre. Jo, llavors, era més que prou jove i no tenia cap experiència en el món de la literatura ni en el de l'edició. Així que vaig enviar el llibre a uns quants premis sense cap resultat visible i el llibre va acabar per quedar aparcat en un calaix.Tanmateix, sempre que hi tornava, em seguien fascinant algunes coses d'aquells texts que havia escrit com si jo no fóra jo.El fet és que l'any 1990 vaig publicar alguns dels textos a la revista Saó del mes de febrer, crec, tot i que el mes no el puc assegurar (tinc la revista per casa, guardada entre munts de revistes sense organitzar). I la cosa es va quedar ahí.Però la història dels textos em retornava. Els corregia -vaig traure molts dels textos, en vaig retallar algunes frases o fragments- però mai no els vaig reescriure. Encara ara estan redactats com el 1987.El cas és que en quedaven massa pocs per esdevenir llibre. Però l'any 2000 va arribar a les meues mans una convocatòria de narrativa curta que també admetia prosa poètica. Més o menys la mida exacta del que s'havia salvat. I també publicaven els finalistes en una revisteta i, posteriorment, en un llibre. Així que m'hi vaig llançar. Trobava impossible que em donaren el premi, però era fàcil que em deixaren finalista per allò de demostrar que també hi cabia la prosa poètica.Així que finalment sí que el van publicar.
A continuació, en les successives entrades, van els poemes en prosa. Estan posats en ordre cronològic invers de manera que queden ordenats per a la lectura.
Josep Lluís Roig

2009-01-08T13:23:00.001-08:00

Saps aquella plaça? L’altre dia van anar a veure-la. Saps aquelles grades? Aquella llum, aquells fars, aquelles pedres, aquella aigua, aquelles fonts que no brollaven. Passat i present i futur es perdien junts per aquells xiprers que entraven dins del llac. Neptú i aigua, gespa i pedra tan blanca. Estàtua clarà, quasi
nua sobre la gespa. Saps aquella plaça? Era una mica el passat vers el futur. I allí estàvem, abraçats sota els farells, creuant aquell pont mig romàntic mig segle per venir. Corrent per dins del llac, posant-nos sota les fonts cantant velles cançons.
Saps aquella plaça? Ens sabíem bri a bri cada fulla de la gespa, cada banc sota els xiprers, cada passa de la grada. Ens sabíem abraçats sota aquella cuirassa de ferro, al mig del temps, que semblava absent tota la nit.
I jo deixava al meu pedestal el trident per cercar-te damunt la gespa. O venies tu i ens rebolcàvem per l’aigua. Qui ho diria,en veure’t tan blanca! Si semblaves de pedra. Però no: aquells besos sota els fars, el cercar xiprers sota els bancs, les mirades incrèdules dels passants: el nostre amor era veritat.
Sota la llum dels fars el teu cos esclatava de vida com una lluna; sota el vent del temps el teu cos esdevindrà, lentament, bru però res no canviarà: el nostre amor serà sempre jove damunt les grades, sota del pont i les baranes.
Saps la plaça? És nostra per sempre. No faces cas dels ulls incrèduls de la gent que passa. Tot és enveja: mai tindran uns cossos tan llargs de temps com els nostres.
(Barcelona, Parc de l’Espanya Industrial)

2009-01-08T13:22:00.000-08:00

Fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles,com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort.
Traspassàvem el llindar de la por i el temps era de teranyines que trencàvem a poc a poc. Al cel hi havia estels rovellats d’odi que queia suaument a cada pas. Tu ho sabies: el riu de la nit era fosc de presagis i temps sota el temps glaçat de l’albada.
I com et reies de mi per aquell conte que començava fugíem per llargues sendes plenes... perquè era la meua vida i no s’acabava mai, mai. Com els giravolts de la fira: sempre pegant voltes i més voltes per deixar-te després al mateix lloc de sempre, amb el cap buit, marejat de tanta visió fragmentària de caps, gestos, converses inútils i xiquets menuts que s’embrutaven la cara de sucre cremat.
Podia començar mil i una volta el mateix joc, córrer i córrer, córrer sempre per sols poder dir fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit... Pegar voltes i més voltes sobre l’arena fins a caure incapaç d’aguantar-me més. I vore sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més. Tota la vida va ser un instant.
I la vida ja sempre pegava voltes i voltes dient fugíem per llargues sendes plenes d’atzucacs. Els teus llavis, ocells del temps en la nit, no deien res. Tan sols parlaven d’aquells arbres que passaven en la foscor amarada de temps i de roses novelles, com el teu cos quan fugíem d’aquell cau de mort... per deixar-me sempre al mateix lloc: sorra, cel i mar i la teua cara damunt meu. Sempre igual. Tot el temps es va reduir a aquella nit, aquella mar, aquell vent, aquells núvols de pel·lícula de por, aquells braços i aquelles mans, aquell enfonsar-se més i més...

2009-01-08T13:21:00.001-08:00

Recorde els baladres del riu sec tan, tan ample, de pedres seques tan blanques, i esbarzers. I els baladres. Vore’ls rojos, blancs. Els enyore per aquell riu sec que
no arriba a la mar, els enyore quan l’aigua baixa bruta de tempesta, quan queden bruts de fang i brosses; enyore aquells que l’aigua arrenca i queden enganxats, espantalls secs, per qualsevol arbre. Enyore el temps, ja corcat, que passava tallant rames, quan els veia plorar llet en castigar-los.
Enyore aquells baladres muntanya amunt. Un Cavall Bernat de pedres i argelagues. Un Cavall Bernat sec, igual que tots, amb un cavall llunyà que esdevé pedra corcada. Enyore aquells baladres muntanya amunt, pel mig dels tarongers espessos de joventut. Muntanya seca, igual que el riu sec que no arriba a la mar. Muntanyes nues, quatre pins i pedra seca. Arbres regatsde suor i aigua suada. I el riu sec que llepa la muntanya per no
anar enlloc.
Baladres ufanosos que oferiu les flors al cel tan, tan blau, enmig de les pedres blanques, jo us enyore. Baladres ufanosos, flor blanca o roja. Us perdeu amb el riu sec per valls quasi desertes, seques, igual que el riu. Jo us enyore, baladres ufanosos enmig de les pedres blanques, quan canteu la flaire blanca i roja enmig de la fosca amarada d’estels. Jo us enyore, baladres, muntanya amunt fins la nit blava.

2009-01-08T13:20:00.003-08:00

Això tenim: una llarga drecera per caminar en la nit del desert, corsecats arbres talats des de l’infinit cap al sempre, moltes paraules i molt pocs fets, el temps que va del mai fins al nores, el riu que van tallar camí del mar i es desborda inútilment cada set anys enmig de la sequera, unes mans buides, plenes del solc del temps, d’acaronar somnis de punxes per fugir d’aquesta nit d’aigua plena d’estels rònecs.
Et vam perdre. Deixa’m trobar-te a mossos, fugint dels gestos inútils, de les banderes que no pinten flames en la nit.
Torna a mullar els dits en la ferida. Aquell que no mor no dóna vida.

2009-01-08T13:20:00.001-08:00

Encara hi ha aigua a la sénia després de tant de temps sense emprar-la. Un temps que ja ha oblidat els minuts i les hores. Té molt de temps, tant com l’amor del
temps vers l’espai.
Encara té aigua, la sénia. L’aigua que va regar la fruita que van menjar aquells que ja són pols que el vent s’emporta. Té l’aigua de mil religions i tots els sols. L’aigua que va arrasar, l’aigua que va regar, l’aigua que va ploure o pedregar, l’aigua que va morir en un estany.
Té aigua, la sénia, tota l’aigua del temps, l’aigua del teu cos quan ens besem.

2009-01-08T13:19:00.002-08:00

Era el castell d’un temps antic i malguanyat. Era un castell que va ser enderrocat. Era un castell antic, de pedres negres de temps. Era un castell inútil, com el temps. Era un castell de pedra enfront la mar. Era un somni, un crit de llibertat. Eren unes murades, com el meu record, que el temps mai acabava de tirar. Era un
castell quasi nu damunt del temps.
Hi jugàvem de dia a soldats, antic lloc del record quasi oblidat, aquell. Passà el temps i fou de nit quan el cercàrem. Ja no era un joc de pretesa vida o mort. Era la vida, que calia decidir.
Calia perdre, calia ser fusta que es crema, calia donar-ho tot per ser lliures. Calia oblidar la pròpia vida. Calia córrer i córrer per muntanyars deserts fins a trobar-te, calia córrer pel mig de les ones i agafar l’aigua com el teu cos que semblava desfer-se a les meues mans en el mateix moment en què ens trobàvem i a dalt del castell decidíem honorar la vida. Calia donar la mort per la vida, calia trobar-se dins la mar o en qualsevol platja plena de sorra, amarga, com el gust que deixava el teu cos a la meua boca.

2009-01-08T13:19:00.001-08:00

Dir la terra o l’amant quan els estels són u. Dir el teu cos, la teua terra, dir que els estels llueixen allà dalt del teu cel, blau, petit, quasi ridícul. Sempre dir i tot és igual: els llibres de flames que ja ningú podrà llegir, les cendres que el vent escampa a poc a poc, com
ocells del teu cos en l’horitzó.
Dir el teu cos marcat de terra i solc de temps, que la son ens lliura del combat, que la pols entra a la sang. Dir els teus pits, el teu cos, el teu sexe nu d’accents, ple d’innocència. Dir el passat quan encara no eres. Dir el futur ple de pors o riures, ple dels teus pits, del teu cos, del teu sexe ple d’accents, nu d’innocència.
Dir que els pins rodolen per la soledat cap al foc espés que no poden apagar. Dir la veritat o la mentida, cada centímetre del teu cos, cada bes, cada gest, cada utòpic símbol de llibertat, cada riure de l’herba quan l’oratge cau del temps cap a ciutat, cap a l’arbre que mata el temps en l’instant mateix del nostre xoc, quan la terra es fa cendra i comencem la davallada cap al temps.
Dir qualsevol cosa, dir-ho tot.

2009-01-08T13:18:00.000-08:00

Camins de sang damunt del temps sec d’esperança. Veles de vaixell ofertes als blancs desigs d’aquesta mar. Records com rames d’olivera tallades a l’hora del
temps.
Saps la nit i el teu cos pintat de lluna? Cel o amant, terra roja, negra, argiles roges i grogues que fan el paisatge del meu temps. Garrofers i oliveres que deixaren passar els tarongers. Ja sabem tota la nit. Deixeu-nos cercar el dia. Sota la nit fou passió, mossos de temps, esquitxos de sang cada impossible segon. Deixeu-nos buscar el goig damunt dels bancs, de les paraules tranquil·les, del sol que sempre va rames enlaire. Deixeu-nos els besos suaus i ajornar cada segon l’instant de deslliurar-se. Deixeu-nos els besos, les mans suaus que acaronen de puntetes, com els estels.
Era per camins de sang damunt del temps sec d’esperança que caminàveu. Ara és l’hora de plantar gespa pels camins, de riure l’enyor i la nit blanca, d’enlairar les oliveres cap al sol, de saber per no oblidar el preu de la sang.
Veus la nit? Veus els estels tots nus sota la boira? Veus caure l’aigua a pèl nu d’aquesta vall? No hi ha núvols, aquesta nit. Aquesta nit està més rasa que les idees
que enlairem com a bandera, més rasa que la flama del foc de les idees, d’aquella alta cremor del foc de llibertat en aquestes cendres fredes.
Veus la nit? Aquella olivera que quedava marges amunt, rica de sol, sense terra, rica d’ocells, de vent i de suor. Aquell temps escrit en l’aigua del temps. Aquells passos en l’arena que el vent esborrava gra a gra. El tall del cel en els estels.
Tot ho sabies perquè no sabies res: ni l’aigua ni el riu, sec, tan inútil, ni el teu pas ni el meu ni els arbres quasi verds ni la pedra freda ni el cos que creies tenir a les mans: no sabies res.
Veus la nit? Veus entrellaçar-se les mans de puntes d’estels? Veus cantar en la nit l’aigua fosca pels llargs rierols de núvols tous d’esperança? Veus, veus? Veus tot el temps que corre sota les brases del record?

2009-01-08T13:17:00.000-08:00

Tinc tants records que podria fer teranyines de temps. Recordar el primer bes, de joc, quan encara no sabia l’amor. Recordar el primer bes que vaig estimar fins l’ànima per carenes i rius vers una vall que no arribava mai a la mar, vers una vall tancada, redona com el món del temps. Recordar els besos dels avis: tota la cara plena i et deixaven fugir per cercar per tota la casa, vella per tu des de l’eternitat, aquells monstres de l’escala fosca. Resseguies cambres buides i llums fosos, i els armaris plens d’un no-res i coses velles. El corral, buit i viu -les pistoles de fusta, el sabó que fèiem bombolletes-. Els besos del pare en dir-te bona
nit, els besos de la mare que foragitaven la por vers aquells monstres amagats en la fosca de l’habitació.
Tinc tants records, tants records. Els podria lligar tots, com un feix d’antic alè ple de nou aire. Recorde quan no vore Raimon era no ser valencià, quan rèiem junts representant un tros d’Antígona d’Espriu.
Amb tots els records podria crear un món, un altre món, un món d’infant, d’adolescent. Tinc tants records que podria fer teranyines de temps. Confondre el demà i l’ahir, el passat, inventar un passat, mil passats, sentir passos d’ahir en un demà. Tinc tants records com el vol de les oronelles sota els núvols, com el temps, que sempre va endavant o endarrere...

2009-01-08T13:16:00.000-08:00

Les oronelles s’han endut, un a un, tots els grans de l’arena en la platja. Els estels de la nit han volgut omplir el buit. Ara la nit ha perdut les parpelles del dia.
Era tan estrany, el vent sense sorra. I la mar? Fins on tindrà els límits?
Són teus o meus aquests passos que no res marquen? Gotes. Plou: sembrem alfals de sorra.
I la lluna queia del temps en la nit.

Referències d'internet

2009-01-08T05:12:00.000-08:00