dijous, 3 de febrer de 2011

VINT ANYS DESPRÉS, EM BARALLE IGUAL AMB LES PARAULES

Oliva, 26 de desembre de 1987
Qui, sinó tu, m’hagués portat a la renúncia? ¿Qui, sinó tu, m’hagués mostrat l’ocell farcit de vol, de goig i llum, de dits com falçs d’agulles?
Però, ¿de què ens val canviar ocells de nit en papallones si el fet del cos ens és oblit?
Així, doncs, ¿què resta, sinó l’oblit, quan un cos desfà el desig?
(Del llibre Per a dansar la llum, ed. Columna, 1991)

El mes que ve -o l'altre- farà vint anys que vaig publicar el meu primer llibre. I el mateix any els meus primers dos llibres de poemes: El primer premi va ser el Martí Dot amb "Per a dansar la llum" i el primer llibre publicat "Amb el gest de les hores". No sé si he fet bé o malament les coses però he lluitat amb mi mateix i amb la meua facilitat per a escriure i no m'he conformat mai. Evidentment, no sé si això és prou per a res, però per a mi és moltíssim i més encara: haver aconseguit publicar, entrar en contacte amb la gent que escriu.
Jo, que tinc facilitat amb les paraules i dificultats per a tractar amb la gent. Malgrat que m'esforce i de vegades no se'm nota en excés (i no compten els alumnes: jo m'hi pose el vestit de fer classe i és més dur que una cuirassa. Molt permeable, però resistent).
Me'n vaig per les rames. Que estic content d'haver escrit i continuar. Que estic content amb algun dels versos que he fet, treballat, vomitat, escurçat, ampliat, parit amb amor.
L'altre dia vaig escriure al blog paral·lel una entrada que em permet de copiar ací perquè trobe que està molt relacionada amb aquesta i a les altres reflexions que darrerament tinc. Comença amb una cita de Coetzee:
"Idea per a una història.
Un home, un escriptor, escriu un diari. Hi anota pensaments, idees, ocurrències insignificants.
Les coses empitjoren a la seva vida. "Mal dia", escriu un dia rere l'altre.
Cansat de dir que cada dia és un mal dia, decideix marcar els mals dies amb un asterisc, com hi ha gent (dones) que marquen amb una creu vermella els dies que tindran la regla, o com altra gent (homes, faldillers) marquen amb una X els dies que han aconseguit un èxit.
Els dies dolents van apilant-se; els asteriscs es multipliquen com una plaga de mosques.
La poesia, si pogués esriure poesia, el portaria a l'arrel del seu malestar, aquest malestar que floreix en forma d'asteriscs. Però la font de la poesia sembla que s'ha assecat dins seu.
Sempre pot recórrer a la prosa. En teoria, la prosa pot fer el mateix efecte de neteja que la poesia. Però no n'està del tot segur. La prosa, en la seva experiència, demana moltes més paraules que la poesia. No té sentit embrancar-se en la prosa si no tens prou confiança que l'endemà seràs viu per continuar la tasca".
(Fragment de: "Temps d'estiu", de J.M. Coetzee, ed. 62)
Aquest llibre és una falsa autobiografia que m'ha semblat un joc literari interessantísim, alhora que planteja qüestions de fons com si involuntàriament la vida raspara la pell de l'autor. Però la raspa. I tant.
Jo vaig descobrir Coetzee amb "Desgràcia". Que em va agradar molt i molt. Potser perquè mai havia trobat un llibre tan desesperançat, individualment i col·lectiva. Potser perquè em fa preguntar-me coses, i me'n respon. O m'obliga a verbalitzar coses que jo ja sabia però que mai no havia posat amb lletres vora d'altres lletres.
Per exemple, aquest fragment que he copiat: Sempre he estat conscient de la meua mort. Vull dir que puc morir qualsevol dia: ja viag nàixer morat i em van reanimar i no és l'única volta que he fregat la mort. Potser és per això. Però jo escrivia (i escric) tants poemes com puc a la recerca d'un text bo i potent perquè sempre pense que puc morir. Avui, demà, passat. D'un dia per l'altre. Un accident, una malatia, qualsevol cosa. No escric per evitar la mort, sinó perquè em sé mortal.
La part més interessant d'aquesta reflexió, per a mi, és que vaig arribar al teatre i a la narrativa després de tenir fills. Potser en un autoesforç d'obligar-me a la vida. Cal molt d'optimisme -o inconsciència- per posar un xiquet al món, cal molt d'optimisme -o inconsciència- per començar un novel·la. I ara que tinc fills, no em queda més remei que ser optimista, amb l'esperança que el meu optimisme canvie -un poc- el món. Encara que això siga impossible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada