dijous, 12 d’agost de 2010

un poema gairebé satíric

COM TOT

Aquest món desafina mentre jo esmole
paraules que ressonen com catedrals
buides amb altaveus.
Merda, merda, collons, i més merda.
Jo també ho puc dir, però no cau
cap palau, catedral, hotel, cap cort,
congrés dels diputats, cap dictador,
ni cap donzella blanca (i, de l’orxata,
ni en mullarem fartons).
Torne als mots bells:
no negaré la merda. Els calçotets,
però, seran de Kalvin Klein. O semblants.




Com resulta evident, no sempre escrivim allò que ens agrada o allò que voldríem. I existeixen els pobres poemes que es desen als caixons perpetus. Com aquest pobre poema que ha quedat descartat per diferents motius i que, malgrat tot, em segueix fent gràcia pel toc humorístic. Potser algun dia em dedicaré a escriure versos satírics i tindrà el seu lloc després d'alguna que altra operació de cirurgia estètica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada