poema subversiu (faller)

Com una falla feta de vidre fos o glaç
que es derrueix al sol o a les flames del foc,
les brases de l’incendi.
Queda més tard un riu d’aigua o vitrall desfet,
un riu de gent, persones que dibuixen petjades,
la vida amunt i avall, els insults als bombers,
mànegues, persianes que són foses pel dol
de la festa que acaba.
Queden més tard les restes que els serveis de neteja
recullen amb el sol encara clos a l’ombra.
Entre les cendres, brillen trossos de persiana
que semblen gratacels clavats als de Manhattan.
Algú ho recull. Mireu, diu, crec que m’ho enduré:
és com si el foc haguera vomitat una falla.

4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
del tall i el ganivet, del cirurgià ebri que, amb mà indòcil,
separa la carn del greix.
Així, parlem dels anys feliços, de la felicitat de ser infants,
d’arribar a la porta un dia de col·legi per descobrir
que no hi ha escola.
Qui mai no ho va somiar, quanta felicitat que els somnis
es complisquen!
Recorde, llavors, les cues a la tele. Cues i cues com cucs
que s’escampaven per pobles i ciutats,
quan tota Madrid, deien, era una cua humana
de gos que roda i encercla
la tomba d’un dictador mort.
Eren principis dels setanta i encara era jo molt infant.
Recorde aquells dies amb la felicitat de les aules buides
en dia feiner,
de les hores davant la tele perquè entre cua i cua,
enllustraven els somnis amb films d’indis i vaquers
amb veu rogallosa i poc probable
que jo assajava amb soldadets de plàstic
a sobre d’un sofà que ja no existeix ni a l’edifici Borges
de la memòria.

4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa
de sobreviure justament allà on no voldríem,
així com sabem que existeixen els primers amors,
maternals perquè no poden ser d’altra manera,
als quals no els podem posar cap cara ni reconèixer-ne
el rostre en algú que ara és uns pocs anys major, només.
Així com ho sabem i en tenim certesa, però no record,
així ens arriben a la retina, amb perfecció, moments
que no voldríem, de xiquet que anava a primer i segon
a l’escola de Santa Anna, a prop del castell d’Oliva.
Costeres i costeres, un llarg camí des del mercat,
on jo vivia.
Recorde un dia, principis dels setanta, que en alguna
maniobra poc prevista em vaig esgarrar els pantalons
curts: de dalt a baix: una faldilla preciosa.
I aquella vergonya tan infantil i tan propera a la ràbia
de recórrer tot el poble, costera avall, disfressat
de cartera per davant i esperança del do
de la invisibilitat.
No recorde gaire més d’aquell any: tan sols
una vegada que em vaig quedar a la classe dels majors
i les llargues fileres que fèiem –formàvem- al pati:
cantàvem con flores a María en aquella llengua obligada
i recorde el pati, les flors a la mà, mig pansides.
I recorde el pati. Las flores a María. No sé on anàvem.

4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal perillós, prest a la trampa,
amagat al darrere de qualsevol fotografia.
Com ahir mateix, que ma mare mostrava fotos meues
a la meua filla. La primera comunió, el dinar a casa nostra
on no vaig identificar cap dels xiquets d’alguna foto.
Són temps mig esborrats, on només recorde que em van cosir
el vestit de mariner a mida perquè ja llavors jo era massa gran.
Trobe que ja s’havia mort Franco, però d’això ja feia mesos,
fins i tot més d’un any i jo no recorde cap diferència.
Quan començaren lentament els canvis ja era jo major,
em quedava poquet a l’escola i una mestra ens llegia
trossos d’un llibre anomenat Tirant, un dia a la setmana,
en classe de castellà. Deia que allò era també literatura.
Una altra llengua, la màgia de les paraules.
Trobe que llavors ja estàvem als vuitanta,
que un Tejero va dur metralletes al govern
mentre jo estava encara en escola,
que tota la nit un Guàrdia Civil i un altre, en parelleta,
van custodiar el mercat, carrer amunt i avall,
espiats amb compte des de la finestra.
Jo, aleshores, ja sabia que passava alguna cosa
però no sabia quina, com quan uns versos ens sotraguen
sense saber-ne el motiu, com una persona que se’ns imposa.
Com Tirant, que brillava amorós vora aquella Carmesina.

4 poemes sobre els 70

És la memòria un animal prest a la trampa,
a no saber sumar quantes en són dos més dos.
Recorde la gent que parla dels setanta
com els recorda la gent. Ben de segur
que eren plens de canvis. Jo creixia,
aleshores. Per a mi, els pantalons campana
són només fotografies i del vuit-cents cinquanta
només en recorde que ens dugué als Pirineus
i que al pantà d’Escales vam parar
perquè hi havia un pont de fusta
on tocava un carretera. Vingué després
un Sinca mil dos-cents ranxera,
allargat com un cotxe de morts i, tanmateix,
viatger –mon pare s’estima el volant,
la conducció.
Dels altres són els records dels canvis,
jo llavors només creixia. Era el meu cos,
qui canviava.

Versos per a Marc

PAISATGES I ABSTRACCIONS
Per a Marc Granell


Ho he intentat, crec.
Descriure aquest món mort que batega,
que em fa esclatar els ulls
i m’alimenta.
L’he odiat, m’he odiat,
l’he sentit a mans plenes dins la gola,
l’he vist videojoc que no comprens
i t’arrenca els timpans
mentre espera.

No ho entenc, ho reconec,
i gire i gire els ulls però ningú
m’escolta.

Per a tu, vell amic,
he intentat la veu del precipici.


Aquest poema forma part de l’homenatge col·lectiu a Marc Granell que va prendre format de llibre: “Versos per a Marc”, Tàndem edicions, València, 1999.
Un llibre bell i un homenatge més que merescudíssim.