Saps aquella plaça? L’altre dia van anar a veure-la. Saps aquelles grades? Aquella llum, aquells fars, aquelles pedres, aquella aigua, aquelles fonts que no brollaven. Passat i present i futur es perdien junts per aquells xiprers que entraven dins del llac. Neptú i aigua, gespa i pedra tan blanca. Estàtua clarà, quasi
nua sobre la gespa. Saps aquella plaça? Era una mica el passat vers el futur. I allí estàvem, abraçats sota els farells, creuant aquell pont mig romàntic mig segle per venir. Corrent per dins del llac, posant-nos sota les fonts cantant velles cançons.
Saps aquella plaça? Ens sabíem bri a bri cada fulla de la gespa, cada banc sota els xiprers, cada passa de la grada. Ens sabíem abraçats sota aquella cuirassa de ferro, al mig del temps, que semblava absent tota la nit.
I jo deixava al meu pedestal el trident per cercar-te damunt la gespa. O venies tu i ens rebolcàvem per l’aigua. Qui ho diria,en veure’t tan blanca! Si semblaves de pedra. Però no: aquells besos sota els fars, el cercar xiprers sota els bancs, les mirades incrèdules dels passants: el nostre amor era veritat.
Sota la llum dels fars el teu cos esclatava de vida com una lluna; sota el vent del temps el teu cos esdevindrà, lentament, bru però res no canviarà: el nostre amor serà sempre jove damunt les grades, sota del pont i les baranes.
Saps la plaça? És nostra per sempre. No faces cas dels ulls incrèduls de la gent que passa. Tot és enveja: mai tindran uns cossos tan llargs de temps com els nostres.
(Barcelona, Parc de l’Espanya Industrial)